Eduard Márquez: “No volia fer cap diferència entre Pilar Primo de Rivera i una treballadora afiliada a CCOO”

BarcelonaEduard Márquez (Barcelona, 1960) ha dedicat vuit anys a la seva última novel·la, 1969 (L'Altra/Navona). El resultat és una mirada polièdrica i ambiciosa a l'any en què el règim franquista va començar a esquerdar-se. L'escriptor barceloní s'hi aproxima a través de desenes de testimonis, informes policials, butlletins, cartes i propaganda política.

Aquesta novel·la proposa explicar-nos com devia ser viure a la Catalunya de finals dels 60.

— Si una cosa tenia clara és que el focus havia de ser ampli. No volia donar una mirada esbiaixada de la realitat. Tan important era la lluita antifranquista com els que defensaven el règim o els que, pels motius que fossin, van decidir viure sense significar-se per cap causa. Algunes de les veus em van parlar de la importància de la por, aquells anys. Hi havia por a perdre la feina, por a ser detingut, por a ser torturat.

Combines documents amb testimonis. Per què?

— En un primer moment em vaig plantejar com incloure-hi ficció i també el relat metaliterari de la mateixa recerca. Vaig deixar-ho córrer a principis del 2020. De fet, en aquells moments, després de fer molta feina en el projecte, no tenia clar que sabés com continuar-lo. Podia ser que fos més gran que les meves forces. Vaig avortar una segona temptativa poc després, durant la pandèmia, i fins que no vaig trobar el mètode d'assemblatge de testimonis i documents, vaig patir molt.

Recordo que, a finals del 2014, quan vas publicar Vint-i-nou contes menys (Empúries) ja m'explicaves que començaves a idear un llibre que seria un canvi important en la teva trajectòria. En aquells moments tenies Jonathan Franzen al cap.

— Està bé que te'n recordis! Franzen el vaig descartar aviat perquè és l'evolució, molt ben feta, això sí, de la novel·la realista del segle XIX. La solució final va sortir d'una barreja estranya. D'una banda, hi havia els llibres de Svetlana Aleksiévitx: m'agrada molt el que fa, però trobo que li falta dimensió narrativa. Després hi havia les novel·les d'Antonio Scurati sobre Mussolini. Quan utilitza la documentació, ho fa com a acompanyament de la narració... i, de fet, ell es permet fer ficció a partir de documents reals! Em va ajudar també El curt estiu de l'anarquia, de Hans Magnus Enzensberger, en què reconstrueix la vida de Durruti a partir de companys de guerrilla, amics d'infantesa... i Humo humano, de Nicholson Baker, centrat en els inicis de la Segona Guerra Mundial a partir de discursos, dietaris i molts altres documents. El mosaic que aconsegueix és excepcional. Encara hi ha un altre llibre que va ser important, i que em va recomanar en Vicenç [Pagès Jordà]: és HHhH, de Laurent Binet: aquest barrejava trama històrica, documentació i metaliteratura.

¿Per què vas prescindir de la part metaliterària?

— Vaig pensar que havia arribat el moment de desaparèixer com a autor i prescindir del meu punt de vista. De les 536 pàgines de 1969 no he escrit ni una sola línia. Hi ha les veus de la gent que m'ha regalat les seves vides i les veus de la documentació. Quan vaig adonar-me que no hi ha cap diferència entre els testimonis i les octavetes, entre els testimonis i les arengues polítiques..., llavors vaig dir-me: "Ja ho tens!" Quan pica l'informe, el policia no és neutre, crea una veu que se significa políticament, èticament i personalment.

Les veus oficials ajuden a crear una realitat que va desmuntant el relat dels particulars.

— Llegint el llibre t'adones de fins a quin punt arribava a ser ridícul el control repressiu al costat de situacions de compromís, dolor i tortura.

Així i tot, les ganes de canviar la realitat són més grans que les conseqüències de provar-ho. "Teníem una abnegació que era brutal –afirma un d'ells–. No era només una exaltació de joventut, sinó un impuls de lluita contra una concepció del món que no ens agradava i que no acceptàvem".

— El 1969 la repressió encara era ferotge, però se sabia feble. L'obsessió era neutralitzar una oposició al règim franquista que intuïa que havia arribat el seu moment. Va ser llavors que van començar a canviar les estratègies de lluita i d'enfrontament amb el poder. Hi havia organitzacions que es van començar a armar...

Hi ha vides que aquells mesos convulsos van canviar per sempre.

— ¿Què passa quan prens la decisió d'armar-te o, fins i tot, de matar? Aquesta novel·la és plena de gent que ha patit molt, però alhora és una celebració de la vida. La capacitat d'haver sobreviscut al dolor, que pot ser íntim o pot passar per tortures o presó, és un gran mèrit.

A la novel·la, l'extrema esquerra és tan important com la resta d'opcions polítiques. Hi ha la presència, també, de la dreta més radical. ¿Per què?

— La igualtat entre les veus era molt important. No volia fer cap diferència entre Pilar Primo de Rivera i una treballadora afiliada a Comissions Obreres. Que la lluita d'una de les dues em sembli més legítima no importa. Un dels molts moments complicats del projecte va ser quan em van començar a trucar alguns testimonis per dir-me que si sortia gent d'extrema dreta al llibre no hi volien aparèixer. Tenien raó quan em deien que l'extrema dreta ja havia tingut molt de protagonisme al llarg de la història. Però 1969 volia mostrar tantes veus com jo fos capaç de reunir.

Encara que alguns testimonis optin pel silenci, fa l'efecte que pràcticament tothom lluitava, fos des del carrer o íntimament.

— Tant de bo poguéssim recuperar ara el formigueig que es tenia llavors. Encara que hi hagués molt de silenci i es passés molta por, la sensació és que no paraven de passar coses, ja fos una protesta a la universitat, una vaga en una fàbrica, la lluita d'uns veïns... Tot aquell teixit estava, sovint, desconnectat entre si, però coincidien a les manifestacions, cadascú amb la seva pancarta i llançant les seves octavetes. Moltes de les veus que apareixen al llibre traspuen il·lusió. Hi havia una voluntat de canvi real.

¿Tu mateix t'hi vas implicar més endavant, en les lluites socials i polítiques?

— Entre el 1975 i el 1980 vaig viure el carrer. Van ser els anys de lluita per l'amnistia i per la llibertat d'expressió, de manifestacions contra les nuclears, dels primers 11 de setembre... A poc a poc vaig descobrir que el que més em motivava era la literatura i la música. En aquesta vida cadascú ha de trobar el seu lloc des d'on plantar cara. Hi ha gent que serveix per a la lluita clandestina, d'altres es comprometen amb els moviments veïnals, n'hi ha que busquen defensar els propòsits d'una determinada minoria... i d'altres es dediquen a la creació, amb una voluntat d'ajudar a reflexionar sobre el que passa. No em sembla que hi hagi posicionaments més legítims. Tots són vàlids.

El teu és l'últim.

— Sí. El MIL, Movimiento Ibérico de Liberación, del qual havia format part Salvador Puig Antich, tenia com a segona part del nom GAC, Grupos Autónomos de Combate. Jo aspiro a ser un grup d'aquests, però literari. Vull buscar noves estratègies i arriscar-me. No puc entendre la vida creativa sense jugar-me-la.