La caiguda en el temps de J.G. Ballard

BarcelonaLa diferència entre André Breton i J.G. Ballard, o més aviat entre els surrealistes i Ballard, és la caiguda en el temps, per dir-ho a la manera d'Emil Cioran, que no té res a veure amb cap d'aquests (la desesperació als personatges de Ballard pertany a la societat de consum, Cioran és un ascètic).

En l'obra de Ballard, el surrealisme es converteix en metafísica. Per al grup de Breton, el fenomen surrealista prové de la part fosca del món, és a dir, és un arcà i, en tant que secret, conté la veritat de la vida. Amb la postveritat hem après que també tots els secrets són mentida. Llegint Ballard veiem que a la seva cosmogonia el surrealisme no és més que una forma superior d'atrocitat. Una desfiguració d'allò que coneixíem com a món. Els rellotges tous de Dalí deixen de ser l'al·legoria d'un temps moll i el que es torna flonjo és l'ésser humà, això proposa Ballard. Amb Cioran, el temps és l'única realitat, l'única evidència, està per damunt de les persones, és l'única cosa que hi ha inqüestionable, i tan sols per aquesta raó els textos de Cioran es nodreixen tan sovint de personatges i fites històriques; tot i que sembla sortir de Montaigne, l'admiració de Cioran està feta de nihilisme i de penediment.

El surrealisme, el món moll de J.G. Ballard, és massa britànic per no caure de genolls davant la sofisticació i la perversitat. I els seus cosins germans, els Estats Units, no són res sense l'utilitarisme. Així, un rellotge tou es resumeix en una màquina tova, com es veu al títol del llibre de William Burroughs The Soft Machine, del 1961. Cinc anys després, a Canterbury, Soft Machine és el nom d'un grup de música per a iniciats. Quan una mica més tard Robert Wyatt deixi aquesta banda, n'engegarà una altra de nom encara més sofisticat, Matching Mole, que és una evocació del nom de la banda anterior dit en francès per un anglès (machine molle).

Convertir el surrealisme en condemna

En un dels contes més cèlebres de Ballard, Las voces del tiempo (aparegut originalment el 1960 i actualment inclòs al primer volum dels seus relats complets, Relatos, 1, Alianza Editorial, 2022), el protagonista, el doctor Powers, sospita que en el futur el món esdevindrà “un indret monstruós i surrealista”. El surrealisme ja no és un paisatge interior, sinó la possibilitat d'una condemna.

Tots els personatges de Ballard estan malalts de surrealisme com d'una malaltia heretada. Tenen la solitud de les figures d'un Magritte i el catastrofisme ambiental d'un Max Ernst. Han volgut fugir de la ciència-ficció com a gènere, en això va consistir la new wave d'aquella literatura a la dècada del 1960, però han quedat atrapats al gènere per sempre amb categoria de clàssics: una altra caiguda en el temps.