Cal que anem a veure tots els partits que juga?
Quan els infants són petits, la presència dels pares genera una certa seguretat i a mesura que van creixent cal reservar més aquest espai com a seu
Només cal fer una observació sociològica casolana en aquells espais on durant el cap de setmana hi ha criatures fent esport per comprovar que, en la majoria dels casos, si hi ha infants darrere una pilota, les graderies estan plenes de familiars, suposadament animant. El partit o els partits dels dies de festa apareixen a l’agenda de moltes llars com una activitat compartida amb tota la família que acompanya el nen o la nena en la seva pràctica esportiva.
Però, cal ser-hi presents cada cap de setmana? Cal que les famílies tinguem presència als partits o competicions de l’esport extraescolar que fan els nostres fills i filles? Segons l’investigador i professor de la Universitat de Vic (UVic-UCC), Gil Pla Campas, participar-hi és un bon punt de partida tot i que caldrà ser conscients de quin rol assumim els adults perquè aquest acompanyament no perjudiqui ni estressi l’aprenentatge i el desenvolupament de l’esport en qüestió: “Quan els infants són petits, la presència dels pares genera una certa seguretat en el context. A mesura que van creixent cal reservar més aquest espai com a seu. S’hi va com qui va a veure un espectacle per després comentar-lo amb naturalitat”, apunta.
Especialista en l’esport com a fenomen educatiu i membre del grup de recerca Sport, Exercise and Human Movement, Pla Campas destaca que és positiu que els pares vagin a veure els partits dels seus fills amb la condició que no intervinguin ni en les decisions dels entrenadors, ni en les de l’arbitratge ni en les del club: “D’una banda, s’ha d’acceptar el que passa al terreny de joc; de l’altra, cal reconèixer i valorar allò que fan els infants, i, finalment, els hem d’oferir un relat d’autonomia, competència i benestar al voltant de la pràctica esportiva fomentant preguntes neutres, que evitin els judicis i que els ajudin a prendre consciència del procés de formació personal com a esportistes. Com ara 'Com t’ha anat avui? T’has sentit bé?'”
En cas que no s’hi pugui assistir regularment, recomana que es demostri interès pel desenvolupament de l’esdeveniment en totes les fases: “Cal que els pares estiguin pendents dels horaris dels partits; que els ajudin a preparar el material; que es preocupin per buscar-los el desplaçament i recordar-los que els agradaria molt poder-hi assistir. Un cop a casa, cal interessar-se pel desenvolupament del partit i felicitar-los pel seu compromís amb l’esport”. D’aquesta manera s’acompanya i es pren en consideració l’esforç i el temps que la criatura dedica al seu esport extraescolar.
A qui faig cas: al familiar o a l'entrenador?
El fet que l’esport tingui un prestigi social i que la generació de mares i pares d’avui ja s'hagi criat en l’hàbit esportiu són alguns dels factors que expliquen, segons l’investigador de la UVic-UCC, que moltes famílies s’interessin i segueixin regularment l’evolució de l’esport dels seus fills i filles. Tenint en compte aquest context, pot passar que alguns adults s’excedeixen en les seves funcions descol·locant la criatura i el seu equip: “Veig experiències de nens i nenes que entren en contradicció perquè els seus pares hi participen tan activament que es confonen i això els debilita i els col·loca en una situació de conflicte”.
Segons Gil Pla, en aquests casos els clubs haurien d’actuar avisant de la normativa de comportament que ha de tenir la graderia, cosa que no sempre passa per manca d’estructura o de professionals: “L’expertesa i el perfil professional dels clubs dificulta que es puguin prendre segons quines accions. Però sí, en termes genèrics caldria que fossin més valents”.
Roda esportiva i capacitat de tria
Tenint en compte que les criatures han de fer esport, sigui quin sigui, per al professor de la UVic-UCC és positiu que provin diferents disciplines en edat primerenques per acabar escollint-ne una amb més consciència i fonament. “La diversificació de la pràctica esportiva és essencial, facilita l’adhesió, fomenta hàbits saludables i evita la pressió d’escollir i encertar l’esport en moments de la vida en què no n’hi hauria d’haver. A més, genera persones més interessades en aquest àmbit amb experiències saludables i positives”, apunta.
Indicadors com la il·lusió per anar a entrenar-se, fer-se i preparar-se la motxilla o voler tenir la pilota expressen, segons Gil Pla, que aquell infant s’ho està passant bé amb allò que fa. Si, per contra, es mostra mandrós, no en parla i tampoc expressa satisfacció ni en l’àmbit corporal ni verbal, caldria valorar si cal fer un canvi d’esport: “L’esport el fem perquè volem. Els infants tenen dret de renunciar a una disciplina si no els agrada prou, però d'esport n’han de fer segur”.