Cal aplaudir molta estona si ens ha agradat l'espectacle?

Fa temps que als festivals de cinema s’ha posat de moda calcular la durada dels aplaudiments després de la primera projecció. Enguany, els mitjans de comunicació repetien la xifra dels 17 minuts d’ovació a Pedro Almodóvar per The room next door com un argument per certificar la qualitat de la pel·lícula. No és la primera vegada que passa. Ni tan sols és el film que més temps ha mantingut la claca activa. Segons el recompte de les revistes especialitzades, el rècord se l’emporta El laberinto del Fauno de Guillermo del Toro, el 2006, al Festival de Canes. Fins a 22 minuts va aguantar el públic picant de mans, en una efusivitat tan desmesurada que només es pot entendre com un acte de tortura per l’audiència. La segueix Fahrenheit 9/11. El documental de Michael Moore sobre els atemptats del 2001 als Estats Units va arrossegar els espectadors a 20 minuts d’aplaudiments.

La Bíblia ja esmenta de l’acte d’aplaudir com una mostra de joia. El gest sembla tenir un origen més aviat d’instint simiesc. El costum de celebrar un espectacle picant de mans, però, l'hem heretat de l’Antiga Roma. Actualment, la dèria de cronometrar els aplaudiments és més aviat dubtosa. No sabem qui s’encarrega de mirar el rellotge. Igual que la pinya del revés al carro del Mercadona, hem comprovat la facilitat amb què els mitjans de comunicació es converteixen en lloros de repetició de curiositats de rigor qüestionable. La joia per un esdeveniment cultural s’està convertint en un exercici de càlcul per jutjar la pel·lícula. Disset minuts d’aplaudiments són antinaturals. Arriba un punt que la persistència de la claca perd el sentit. I encara més quan tan sols cal una mica d’expertesa per manipular l’auditori: es pot fer aparèixer a l’escenari un responsable que sostingui l’exercici de canells, o l’homenatjat astut pot sostenir llargament davant el públic. En canvi, l’encarregat de llums de la sala pot decidir escapçar la màgia de l’emoció encenent els focus de platea per marxar abans cap a casa, com si fos l’hora de tancar la discoteca.

Cargando
No hay anuncios

També hem estat testimonis, en múltiples cerimònies, de la crueltat de l’aplaudímetre. Un cas paradigmàtic és el vídeo de les necrològiques, on el públic present reparteix el diploma de morts de primera, de segona i de tercera categoria en funció de l’afectació que li provoca l’absència de cada difunt. Fa uns dies, al Liceu, en una gala que congregava els ballets de grans companyies, l’efusivitat extrema del públic amb uns quants ballarins va ser com comunicar a la resta que la seva actuació havia resultat mediocre. D’altra banda, la presència dels equips de les pel·lícules a la sala també fa que l’apassionament es desencadeni sobtadament per escombrar l’èxit cap a casa. Ara que ha sortit la xifra del rècord històric del teatre català amb més de tres milions d’espectadors, potser és el moment de reconèixer que, en algunes funcions, hi ha un sector del públic que té tendència a posar-se dempeus massa fàcilment per aplaudir, no tant per l’emoció com per convèncer-se que el preu de l’entrada ha valgut la pena. Ara estem obligats a extasiar-nos, perquè tot el que no comporti una fal·lera extrema és sinònim de decepció o mediocritat.

Calcular els minuts d’aplaudiment redueix el valor de la pel·lícula a una quantitat exacta, limita la possibilitat d’interpretar-la. És un acte de tirania per dir al públic què ha de pensar quan la vegi, que té el deure d’entusiasmar-se, adotzenant el públic a una reacció comuna. Perdem l’acte de sinceritat, d’espontaneïtat emocional. Pura mecànica. Un exigent exercici de resistència de braços per esdevenir autòmats davant una obra d’art.