Cal·ligrafia de la vida: els tèrmits de Miquel Barceló

Enguany la sequera és tan severa que en el meu hortet ecològic no apareixen quasi males brosses. Tots els anys havia de lidiar amb verdolagues, blets, corretjoles i junces, forçant l’esquena i els ronyons. Hi ha plantes del camp d’una gran bellesa, aquelles floretes sense nom dels marges, que deia el poeta Estellés. És clar que totes les plantes tenen nom, però és cert que algunes són tan humils que ningú no repara en elles. I, tanmateix, la delicada bellesa de la floreta blava de la verònica, o l’elegant forma de la fumària o de la flor robí, pot donar lloc a tota mena de poemes. Malauradament, els nostres poetes ja no tenen l’interès naturalístic de Verdaguer o de Sagarra, i en general, amb honroses excepcions, viuen d'esquena a la natura. 

I, tanmateix, enguany, no ha fet acte de presència aquesta flora arvense. La terra està tan eixuta que fora del meu hortet biològic està dura com el marbre. Les tronades de la primavera no han servit de gran cosa, perquè la terra és una mena de tap. Les poques males brosses que apareixen ho fan on cau la goteta esmorteïda del gota a gota, i així en el solc puc seguir la goma i arrancar-les amb facilitat. Fora d’ella regna el desert. No havia tingut mai el meu hort tan net, sense marges curulls de ravenisses, fenolls i de malves, i sense tisoretes ni caragols, ni llimacs, que em feien la guitza. Aquells marges amb herba roquera eren un niu de vida, i ara està erm, tal qual ho vaig deixar a l’hivern. Com que no ha caigut gota, no hi ha crescut res. I ho dic amb desolació, com a mostra que les coses són molt més severes del que pensem. De què s’alimentaran a la tardor els gafarrons i les caderneres? Les puputs i els tudons?

Al final de la goma, per a mantenir-la fixa, vaig posar un gruixut tronc de fusta de pi. Com que hi han crescut unes poques herbes, l’he alçat per a birbar, i aleshores he descobert que en la base hi havia un niu de tèrmits, que li havien donat a aquella part un peculiar dibuix de galeries. M’he quedat mirant-los, embadocat, descobrint aquella fourmillante cité, que havia trobat en aquell bocí de fusta un possible refugi a aquell temps tan sec. Els tèrmits necessiten calor i humitat, i allí, al bell mig de la meua horteta, hi havien trobat les dues coses. Aleshores, he recordat com Miquel Barceló, en el seu formidable viatge a Gao, treballava amb els tèrmits, com aquests es menjaven els fulls de dibuix i com després ell resseguia el traç deixat per aquells insectes i creava les seues obres peculiars, amb aquella potència vital que cova tot allò seu. Els tèrmits són odiats per les maleses que fan en les cases, i amb raó, però alhora potser és la manifestació més jocunda i mòrbida de la vida.

I allí, en el meu hortet, entre albergínies i carabassetes, he passat el dia, mirant-me els tèrmits, cité pleine de rêves. Al final he posat el tronc com estava, respectant la colònia. Potser algun dia me’n penediré, però de moment allí trobaran refugi. I, de tard en tard, miraré el dibuix que van teixint en el tronc de l’arbre caigut. Una cal·ligrafia del misteri de la vida. Un art hipnòtic i fascinant, profundament colpidor, com el de Miquel Barceló.