Per què cal intentar no "estar feliços"?
Barcelona"Estic feliç", repetia a TV3 el periodista streamer Gerard Romero després de l’èxit de la Kings League al Camp Nou. Un estat d’eufòria temporal molt lligat a la sobreestimulació tan pròpia d’aquest esport espectacle que està arrasant, sobretot entre els més joves. Un altre Gerard, Piqué, explicava que els seus fills de 10 i 8 anys miren el Barça a la tele i alhora altres coses al mòbil, perquè, pobrets, si no, s’avorririen. Com a emprenedor, no sembla que tingui els mateixos criteris sobre la dieta digital dels fills que els de Silicon Valley.
Si "estar feliç" sol dependre dels estímuls externs, "ser feliç" és el fruit d’alguna cosa més profunda, interior i estable. I tot apunta que un excés dels primers no hi ajuda. En català, l’ús d’"estar feliç" és tan recent com dubtosament genuí. Mentre a Google "estic feliç" gairebé dobla "soc feliç", al Corpus de l’IEC (CTILC) hi ha 1.754 registres de ser + feliç i només 17 d’estar + feliç. I, de fet, sempre s'havia dit "soc feliç" i "estic content", tenint molt clar com és de diferent un marc vital d’un estat d’ànim.
En temps de postureig, però, ni l’indefinit "soc feliç" ni el massa poc pretensiós "estic content" ens deixen exhibir felicitat ara i aquí. Si a això hi afegim que happy pot voler dir, segons el context, feliç, content o alegre i que feliz, sobretot a Hispanoamèrica, ha acabat sent igual de versàtil i omnipresent, ja tenim els ingredients perquè els catalans de mica en mica deixem d’estar contents i passem a estar feliços. I és que estar feliç resulta ideal per a un món global que fa de vendre, comprar i, sobretot, mostrar felicitat lligada al moment la seva religió i el seu motor econòmic. Faríem bé, però, d’intentar aturar-lo. No només perquè mai ho havíem dit i perquè contribueix a diluir el que ens fa diferents i ens dona identitat, sinó perquè aquest "estar feliç" tan frívol i exhibicionista pot acabar sent l’obstacle més seriós perquè arribem a ser feliços.
