El dia que vaig saber que no seria mare

BarcelonaQuè és la no maternitat per circumstàncies? Suposo que per a cada dona significa una o moltes coses diferents, però el que compartim totes les no mares per circumstàncies, sens dubte, és que som dones que hem desitjat ser mares i per alguna raó no ho hem sigut. Circumstàncies com la infertilitat, causes socioeconòmiques (infertilitat social), menopausa precoç o malalties incompatibles amb un embaràs, per exemple, són les responsables que cada cop més dones no materialitzin la seva (desitjada) maternitat.

En el meu cas el que em va impedir ser mare va ser la infertilitat. Amb un diagnòstic d’infertilitat desconeguda. El meu camí cap a la maternitat va començar el 2010 i va durar 8 anys. Durant els 7 primers em vaig quedar embarassada de forma natural o espontània 4 vegades. Tots els embarassos van acabar en pèrdues en les primeres setmanes de gestació.

Moltes proves, molta soledat, molta tristesa, por, incomprensió, molt poca informació… un còctel explosiu que em va provocar una crisi vital que encara avui em pregunto com vaig poder sostenir tant de temps. A tot això, afegeix-hi preguntes intrusives de la societat com “no vols ser mare?” “I vosaltres, per quan?”, “Se’t covarà l’arròs” i una llista ben llarga que, malauradament, moltes dones coneixem molt bé.

Potser per aquesta pressió social que sentia o per la que jo mateixa em posava, potser per por de no provar alguna cosa diferent (dins del que estava disposada a provar) l'últim d'aquests vuits anys vam intentar un tractament de reproducció assistida. Haig de dir que en els últims dos anys d’aquest procés vaig començar a pensar en els meus límits: físics, emocionals, mentals, econòmics, ètics i on posar-los. Al mateix temps també vaig començar a fer-me moltes preguntes i, sobretot, a contestar-me-les de forma honesta.

Una sensació d'alliberament

Fins on volia arribar per ser mare? Desitjava ser mare o també era una necessitat derivada d’aquesta pressió? La resposta, juntament amb la decisió final, va arribar el 24 de desembre del 2018, dia en què em tocava fer-me la prova d’embaràs després de la transferència dels últims embrions que teníem. Aquell dia vam saber que no seríem pares de cap criatura viva. Aquell dia vaig sentir por i a la vegada una sensació molt gran d’alliberament. S’havia acabat. No volia ni podia continuar. No sabia cap a on anava, però sí d’on venia i no volia passar ni un minut més allà.

A partir d’aquell moment vaig decidir no callar més i vaig començar a explicar la meva (nostra) història. Decidida a col·laborar per acabar amb aquests tabús. Han passat gairebé 4 anys i no em penedeixo (tal com augura la societat) de la nostra decisió. Estic convençuda que va ser el millor per a mi, per a nosaltres.

Però haver volgut ser mare i no haver-ho sigut, i encara que fa temps que el meu dol està tancat, no és fàcil. Sovint la societat em recorda que no tinc fills, o m’ho pregunta. Sovint sento que és difícil encaixar com a adulta en una societat on la gran majoria de persones són mares i pares, sovint sento que jutgen el meu desig anterior perquè en la imaginació col·lectiva “si vols ser mare, ho seràs”. “Faràs el que calgui”. I no és així, no per a totes les dones.

Cal parlar més d’haver volgut ser mare i no haver-ho sigut. Cal parlar més de límits sans. De la duresa dels tractaments de reproducció assistida. Cal parlar més de l’acceptació, que no té res a veure amb la resignació, encara que molta gent ho confongui. Cal parlar més del dol de la no maternitat.

Cal parlar més, un cop tot això està treballat, acceptat i digerit, i dir que la vida pot ser tan meravellosa com aquella que ens havíem imaginat.