Cantar (durant) el col·lapse

En un dels seus textos més cèlebres, la pensadora i filòsofa Marina Garcés arriba a la conclusió que si els productes audiovisuals consagrats als morts vivents han gaudit de tant èxit les darreres dècades –amb exemples com The Walking Dead o la saga iniciada amb 28 Days Later que ara promet nova trilogia– és perquè ens hi sentim identificats conscientment o inconscientment, ja que som, en efecte, una societat zombi. Tenim plena consciència del fet que, si no canviam dràsticament els engranatges de la nostra societat, ens dirigim cap a la fi de la civilització tal com la coneixem. Els desastres del canvi climàtic són evidents, com també ho són els senyals que ens indiquen que una hecatombe total és cada dia més a prop. Però, per desgràcia, continuam com si res, com si fóssim, en efecte, morts vivents en el maquiavèl·lic mecanisme de destrucció massiva que són el capitalisme i, sobretot, la indústria turística a les costes dels Països Catalans, tema clau de la narrativa catalana dels darrers seixanta anys.

La certesa del cataclisme també s’instaura dins la poesia catalana del segle XXI, que durant el nou mil·lenni ha excel·lit en mostres d’una expressivitat amarada de morbidesa que exagera grotescament els trets fisiològics individuals en una mena de martirologi que beu de les tradicions mitològiques més carnals però també dels manifestos fílmics i corporis de David Cronenberg. Però aquesta poesia mòrbida i extrema s’emancipa de les individualitats per abastar un àmbit més comunal i ample, tot generant noves poètiques d’un col·lapse còsmic. Des d’aquesta perspectiva dialoguen llibres com Kiribati, de Maria Antònia Massanet (AdiA Edicions, 2015), Cremen desordres, de Pau Vadell i Vallbona (AdiA Edicions, 2023) o Aspra és la terra, de Pere Perelló i Nomdedéu (premi Mallorca de poesia 2023, Galés Edicions, 2024).

L’escriptor nascut a Palma, Ciutat de Mal, el 1974 és, segurament, una de les ments més lúcides de la seva generació, a més d'una de les plomes més poderoses. Sobirà de l’acoblament d’un fons dens dins d’una forma minuciosa, la seva és una obra profundament filosòfica encaixada en les estructures més clàssiques, però també rebels, de paràmetres de mètrica i rima. Amplificant el desafiament del seu anterior Són ets i uts (finalista del premi Pare Colom de poesia, Lleonard Muntaner Editor, 2021), el poeta reprèn el sonet per desafiar-lo i transportar-lo a noves possibilitats inèdites amb un punt de radicalitat desesperada davant d’una apocalipsi imminent. El súmmum és 'So de pastera per a un naufragi local', poema de ritme prodigiós que descriu una destrucció absoluta que transforma emblemes i mites ultralocals dins d’una orgia regeneradora, tot un cant agònic i èpic que convida bellament a l’acció. Au idò!