‘Els Cantos’ o el somni boig d’Ezra Pound

Sense cap dubte, la portentosa edició completa d’Els Cantos, d’Ezra Pound, amb traducció de Joan Antoni Cerrato –un dels artefactes textuals més fascinadors de la història de la creació universal– és un dels esdeveniments literaris fonamentals del 2024, any que també va significar la celebració del 40è aniversari de l’empresa propiciadora del miracle: Edicions de 1984. Durant els passats dotze mesos hem anat assistint a la impressionant arribada a llibreries d’autèntics tresors de paper, des dels dos volums de Guerra i pau, de Tolstoi, traduïts per Judit Díaz Barneda fins al cim d’aquests Cantos poundians, passant per l’esclat dels mastodòntics toms de la Poesia completa fins ara inèdita de Ventura Ametller a cura de Marta Puigventós i Tots els versos, de Rimbaud, amb traducció de Jaume Galmés. Tothom ho sap i és profecia: Josep Cots i Laura Baena publiquen cims literaris tot bastint una inqüestionable estructura d’Estat.

Els Cantos, sublims i hermètics, es confirmen com un monstre insaciable, un collage infinit de diferents materials incrustats amb alè ambiciós, desmesurat, inesgotable, incontinent, i es despleguen a través d’un maremàgnum de referències i d’una amplíssima diversitat de llengües, les que tocava Pound, des de l’anglès fins al xinès, passant pel provençal i l’àrab. Són un extraordinari compendi en vers però també en prosa, que es combinen experimentalment per perpetrar una bomba de lletres que indaga en les cultures universals i ultralocals entre l’èpica de la poesia com a forma de vida i la misèria dels cataclismes del segle XX. La influència d’aquesta obra boja va ser decisiva per a Allen Ginsberg i Charles Olson, que varen compondre respectius poemes narratius seguint-ne el mestratge. A casa nostra, tres són els casos més evidents que se n’abeuren: Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés i Bartomeu Fiol.

Com a bon poeta i traductor, ara Joan Antoni Cerrato s’ha apropiat d’Els Cantos, d’Ezra Pound, tot constatant, de bell nou, que en català traduir no és trair, sinó que traduir és triar. Ambdós comparteixen l’anhel provocatiu, la voluntat escatològica, el desig d’impacte i el plaer de la fusió de contrastos, entre d'altres. Cerrato, com Pound, és deliciosament extrem, i aquest extremisme és fidel a l’essència de l’obra. També respecta els arcaismes, els hipèrbatons, les formes classicitzants i els desencaixos gramaticals: trets estètics que redimensionen la construcció poemàtica lluny de cotilles victorianes i de traves esgotades. Els Cantos confirmen que la poesia també és un gest o una conquesta, tant en una mina d’or com en el pou de merda de les ideologies feixistes. En resum: Cerrato s’adequa lleialment a l’estil rococó, messiànic i foll de Pound. Per aquests motius, entre molts altres, aquesta traducció em sembla formidable, i de ben segur esdevindrà d’absoluta referència.