Són nombrosos els pisos de l’Eixample de Barcelona que conserven encara unes meravelloses rajoles hidràuliques, sovint col·locades formant estores que canvien el dibuix a cada estança. Això és el que van trobar els arquitectes de l’estudi Twobo abans d’emprendre la reforma d’un pis que gairebé no s’havia modificat en tot el segle XX. La solució d’afegir unes caixes de fusta acabava per oferir distintes funcions, i entre elles també aportava el benefici de ser una mena de tarima que se superposa al terra sense modificar-lo. Així, als dormitoris, a la sala menjador, a l’entrada i a algunes zones de trànsit es deixen vistes aquestes joies, a vegades florides, a vegades geomètriques, que són les rajoles hidràuliques, com un succeir d’estores. A altres àmbits, com ara els que ocupen la cuina i el bany principal, la tarima de fusta conserva els dibuixos de les hidràuliques o també el vermellós de les rajoles de fang amagades a sota però sense alteració, per si algun dia es volen tornar a trepitjar.
Canviar un pis sense tocar-lo: tres caixes, l’essència de la transformació radical
La Casa de l’Ebenista (Barcelona). Twobo Arquitectura
Els arquitectes de Twobo són conscients que La Casa de l’Ebenista és el projecte més conceptual que han fet fins ara. Pablo Twose, María Pancorbo i Alberto Twose, que són els fundadors d’aquest estudi d’arquitectura amb seu a Barcelona, van batejar així la reforma d’un pis de l’Eixample perquè l'últim inquilí era un ebenista. Potser també perquè han portat fins a les últimes conseqüències l’exercici intel·lectual que hi han fet: la casa de l’ebenista havia d’experimentar un canvi radical sense gairebé tocar res de l’estructura original d’aquell pis amb més d’un segle d’història.
Sí, hi havia massa història, sobretot en el terra de precioses rajoles hidràuliques i en els sostres amb motllures de guix, per a anul·lar-ho per sempre amb la reforma. Així, es va decidir que ni el terra ni els sostres no es tocarien. Els interessava, això sí, donar entrada a la llum natural en aquell pis llarg i estret –d’uns 25 metres de llarg i no més de 6 d’amplada– que era molt fosc al centre i que, a més, com solien ser els pisos de l’època, tenia un passadís com a via de trànsit cap a totes les dependències de l’habitatge, de dimensions més reduïdes per l’existència mateixa del passadís. D’aquesta manera, eliminant els envans del passadís, no només es guanyaria molt d’espai, sinó que també s’incrementaria de manera molt notable la lluminositat, perquè s’aprofitarien al màxim les obertures a un generós pati de llum.
Ara bé, els arquitectes de Twobo sabien que, si només obrien el pis, els podia quedar tot molt aplanat, amb espais massa indefinits. Així que van decidir aplicar uns conceptes molt japonesos de l’espai: no tocarien ni el terra ni els sostres, però donarien singularitat i proporcions als espais afegint capes al pis. I ho van fer construint tres grans caixes que se superposen a l’espai, dues de fusta a l’interior de la casa i una altra de metall al fons del pati del darrere, que ocupa una part del centre d’illa. Són com tres grans mobles que transformen l’espai sense alterar-lo de manera definitiva. La premissa de partida era clara: els arquitectes s’havien proposat que la seva intervenció fos reversible.
Com posar un accent a una paraula
Així, en un canvi radical sense canviar res en essència, aquestes tres grans caixes donen profunditat a la casa i fan explícits els espais sense necessitat de tancar-los. “És com posar un accent a una paraula”, explica l’arquitecte Pablo Twose de manera molt gràfica. I així, a costat i costat de l’entrada del pis, les dues tarimes i les dues estructures superiors, totes de fusta, remarquen, d'una banda, l’espai de la cuina i, de l'altra, el del bany principal. Tanmateix, cuina i bany són dues zones de trànsit: la cuina ho és cap a la sala i el menjador, amb els quals el que vol és compartir experiències col·lectives; mentre que el bany ho és com a lloc d’estar abans d'entrar o sortir de dos dels tres dormitoris, a més del segon bany que té la casa. També el bany es concep com a lloc per compartir, a excepció del vàter i de la dutxa, que tenen cadascun la seva caixa particular. La tercera caixa, la que s’ha construït a fora és un bon espai d’estar –llegir, menjar– a l’ombra al fons del pati, un lloc de convivència amb la vegetació que hi tenen plantada.
I sí, la transformació que ha fet Twobo de l’espai a l’antiga casa de l’ebenista té alguna cosa japonesa. I és que aquestes caixes, que són sens dubte essencials en el canvi actual, a més d’ajudar a passar les instal·lacions sense haver d’alterar les parets ni trencar el paviment, multipliquen les experiències a la casa. Aquest és un habitatge destinat a lloguer, i expliquen que de seguida ho va entendre, se’n va enamorar i s'hi ha quedat a viure un arquitecte que, curiosament, venia de treballar uns anys a l’Àsia.