Per què carai tens accent quan parles altres llengües

BarcelonaUna de les dèries dels ciutadans del món actuals –i sobretot dels seus pares– és parlar molt bé diverses llengües, sobretot l’anglès, i també altres idiomes globals. En l'últim Eurobaròmetre, el 86% dels europeus deien que tothom hauria de parlar una segona llengua, i pràcticament la meitat optava per anglès. Parlar bé un idioma estranger en general s’identifica no només amb tenir una alta fluïdesa sinó també un accent nadiu. Però aquesta fita, malgrat tots els esforços, la majoria de vegades es resisteix als nous parlants, fins i tot encara que se’n vagin a viure a al país estranger. Per què?

No percebem tots els sons

"Quan acabes de néixer ets capaç de percebre totes les diferències acústiques entre sons. A mesura que estàs exposat a una llengua al teu voltant, especialitzes el teu sistema perceptiu per maximitzar les diferències que són rellevants en la teva llengua i minimitzar les altres", explica Miquel Llompart, investigador del departament de traducció i ciències del llenguatge de la UPF. Si al teu voltant hi ha el castellà, el cervell es concentra en identificar cinc vocals, mentre que si hi tens el danès en són entre disset i vint. "Si només tens cinc vocals, tot el que després aprens ho filtres a través d’aquest sistema de vocals i els tretze o catorze sons de l’anglès et sonaran molt similars a les teves cinc vocals", resumeix. Així, moltes vegades no pronunciem bé una paraula en anglès perquè no la sentim bé, no percebem tots els sons genuïns d’aquesta llengua.

L'edat d'adquisició és crucial

Per no tenir accent, "el factor principal és l’edat d’adquisició", afirma Llompart. A Catalunya ho veiem bé amb el català i el castellà. Els bilingües simultanis (fills de famílies en què realment es parla català i castellà per igual) solen tenir un nivell fonològic molt similar en les dues llengües i sonen pràcticament com nadius. Ara bé, si ja és més tard dels sis anys, encara que et traslladis a un altre país i hi tinguis una situació d’immersió, "mai serà el mateix contacte que ha tingut un parlant nadiu", diu Llompart, i els trets fonològics de la llengua materna es notaran.

Això és fruit, d’una banda, del desenvolupament cerebral: el cervell dels infants és més flexible i es va estabilitzant i fent més rígid quan arriba a la pubertat. Com que la fonologia és de les primeres coses que s’aprenen, el límit per adquirir el sistema de sons també és més precoç, fins als sis anys; després costarà més canviar patrons. D’altra banda, i molt vinculat amb això, hi ha el fet que, com més tard aprens una llengua nova, més temps fa que utilitzes la teva llengua nadiua "i, per tant, són molts anys d’automatització d’una llengua amb un sistema", diu Llompart. Per això, en termes de fonologia, a partir dels set o vuit anys ja es considera late second language acquisition (una adquisició tardana de la segona llengua, que és el camp de recerca de Llompart) i encara més si l’aprenentatge és d’adults, l’accent segur que es notarà.

Moltes hores d'exposició a la nova llengua

Per entendre i parlar una llengua necessites una "entrada significativa" del nou idioma, "que sigui una part important del que escoltes al dia", especifica Llompart. Això està molt relacionat amb factors socials i demogràfics, esclar. "Imagina’t la diferència entre l’input català que rep un nen de cinc anys que arriba a Catalunya (anirà a l'escola, farà amics en català, estudiarà en català...) i el seu pare de 30 anys", exemplifica el professor. No existeix un percentatge concret que garanteixi l’aprenentatge d'una segona llengua, però és evident que, com més immersió i més necessitat hi hagi, més s’accelera l’adquisició. "Netflix i les plataformes han democratitzat l'input en anglès. Fa 30 anys només teníem les cintes de Speak up", reflexiona Llompart.

És imprescindible la interacció

"De qualsevol llengua que aprens tu en tens coneixement explícit (en què ets conscient del que saps i del que pots entrenar en una classe d’idiomes) i coneixement implícit (el que et surt automàticament)", explica Llompart. Els experts no es posen d’acord en fins a quin punt es toquen l’un i l’altre, i si es pot assolir coneixement implícit a través de les classes convencionals de llengua. "Per què estudiem anglès tants anys a l’escola i en realitat no l’aprenem bé? Perquè és molt difícil arribar al coneixement implícit, i més en una classe d’anglès", diu Llompart.

D’aquí l’èxit del mètode communicative approach, l’ensenyament d’idiomes fomentant la comunicació en situacions de la vida que t’importen, perquè hi veus l’objectiu i perquè t’obliga a utilitzar la llengua oral. "Per arribar a tenir l’anglès com a segona llengua (o tercera) caldria fer molts esforços en l'àmbit educatiu, com ara estar rodejat de parlants nadius als quals escoltes i amb qui parles durant molt de temps", exposa Llompart. Això explica també els baixos resultats d’anglès a casa nostra. Com deia a l’ARA Montserrat Capdevila, membre del Grup de Recerca en Lingüística Anglesa, caldria "dedicar-hi més hores, amb grups més reduïts i combinar classes tradicionals amb estones d’interacció".

Automatitzar sons, el més complicat

"Arribar a parlar com un nadiu és possible, però és buscar una agulla en un paller. Per això és complicat saber quina és la combinació secreta. Sabem que calen habilitats auditives molt desenvolupades, una exposició molt alta i de qualitat a la llengua estrangera (és a dir, una pronúncia nadiua i que sigui una interacció interessant), i també cal molta motivació (per exemple, tenir la parella estrangera o necessitats laborals)", detalla Llompart, però "els parlants sense accent són una excepció".

Sí que es poden aprendre sons nous, com qui exercita el so de la erra o la ela doble amb l’ajuda d’un logopeda, però és molt difícil automatitzar els sons, sobretot si no existien o eren diferents en la teva llengua nadiua. Per això a molts castellanoparlants se'ls resisteix la ela doble quan aprenen català. Això és el que està estudiant justament Llompart: com millorar l'aprenentatge per percebre i produir bé els sons de les segones llengües.

No tenir accent és important?

"L’accent aporta informació de tu –diu Llompart–, fa que la gent activi els estereotips culturals que té sobre una llengua, positius o negatius. L’accent espanyol pot ser sexi per a algú i algú altre pot pensar que és de gandul". Sovint els accents són viscuts amb vergonya, com si fos una incapacitat individual, manca de formació, o com si hi hagués accents millors i pitjors, cosa que normalment està vinculada amb el prestigi i poder que s’infereix a una llengua o a un accent. "Si vols parlar anglès sense accent és perquè és la llengua dominant i creus que et donarà beneficis o perspectives laborals o que et permetrà ser vist de millor manera per la cultura hegemònica", explica Llompart.

Tenir un accent més neutre, d'altra banda, esborra la informació personal i, de passada, és una ribotada a la riquesa dialectal. "Si val la pena o no tenir accent nadiu en una segona llengua té a veure amb els valors que tu tinguis de la llengua meta: si t’hi vols identificar, si vols pertànyer més al grup, o si no vols abandonar el teu accent perquè és la teva identitat", explica Llompart. Un exemple més que les llengües no són només per comunicar-se, i que llengua i identitat sovint són indestriables.