Carlo Buontempo: "Un huracà que destrossi Nova York? No sé què més necessitem per obrir els ulls"
Director del servei de canvi climàtic de Copernicus
BarcelonaEls rècords de temperatura i de fenòmens meteorològics extrems del 2024, sumats a la recent sortida dels Estats Units de l’Acord de París, auguren un futur molt incert en la lluita contra l’escalfament global. El director del servei de canvi climàtic del programa europeu Copernicus, Carlo Buontempo, analitza el context global en què ens trobem.
¿Les polítiques climàtiques estan en perill amb la sortida dels Estats Units de l’Acord de París?
— La decisió dels americans és la que és. Però totes les decisions tenen conseqüències, i si una nació tan gran i poderosa com els Estats Units decideix no limitar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, el camí es farà molt més difícil. La decisió de Trump fa molt complicat el compliment global de l’Acord de París.
El 2024 ha estat el primer any en què la Terra ha superat els fatídics 1,5 °C respecte als nivells preindustrials fixats com a línia vermella en l’Acord de París. ¿Aquesta és la tendència dels pròxims anys?
— Segur que superarem més fàcilment els 1,5 °C els pròxims anys, ja que no deixem d’escalfar el sistema climàtic de la Terra. Cal remarcar que l’Acord de París parla d’assolir aquesta xifra en una mitjana de 20 o 30 anys, no en un sol any de forma puntual i, de moment, no hem arribat a això. Però les dades indiquen que assolirem aquesta mitjana a finals d’aquesta dècada o en l’inici de la vinent. Psicològicament, és important que ja hàgim superat aquesta xifra.
¿Estem en una nova normalitat climàtica?
— No, perquè si fos normalitat tindríem un nou clima constant. Encara ens trobem en una transició climàtica cap a unes temperatures cada vegada més altes i amb un augment del desgel, de la pujada del nivell del mar o dels fenòmens extrems. Si per un miracle aconseguíssim les zero emissions de gasos d’efecte hivernacle, les dades indiquen que a finals de segle podríem tornar a tenir temperatures tan fredes com les que tenim ara. Però amb la decisió de Trump aquest escenari sembla impossible.
El 2024 ha estat l’any més càlid que s'ha registrat al planeta. Quin ha estat el factor determinant?
— La clau principal ha estat l’increment dels gasos d’efecte hivernacle, que ha estat de rècord. Podem parlar del paper que hi han jugat el Niño o el pic d’emissions solars en l’escalfament de l’últim any, però aquestes dades serien impossibles d’assolir sense la pujada de la concentració de gasos. Els últims deu anys han estat els més càlids registrats fins ara, però els valors del 2023 i del 2024 han estat especialment alts.
¿Podríem dir que s’està accelerant l’escalfament global?
— El creixement mitjà de la temperatura mundial és de 0,2 °C per dècada, és a dir, un grau cada cinquanta anys. És una pujada constant, però aquests dos últims anys l’ascens ha estat molt fort. Això no és el primer cop que passa, ja que des del segle XIX hem vist pics de temperatures un any o dos seguits. Però en el context actual, haurem de veure si el que hem viscut és el principi d’un ritme més elevat. Estem emmagatzemant molta energia als oceans i en el conjunt del sistema climàtic del planeta, cosa que fa pensar en una acceleració de l’escalfament global.
Algunes potències, com ara Europa, estan impulsant polítiques i energies verdes. Com s’explica el rècord d’emissions del 2024?
— Que Europa baixi les emissions està bé, però perquè el sistema climàtic reaccioni, necessitem que les emissions de gasos d’efecte hivernacle baixin a tot el món. El canvi climàtic és un problema global, i requereix una solució mundial, tal com es va fer en el seu moment amb el problema del forat de la capa d’ozó.
El Mediterrani ha estat catalogat com una de les zones del món més vulnerables al canvi climàtic. Per què?
— Europa és el continent que més s’escalfa a causa del desgel a l’oceà Àrtic. I el Mediterrani és especialment vulnerable per l’augment de les sequeres i de la temperatura del mar, que faciliten, per exemple, més onades de calor, condicions per a la generació d’incendis forestals o fenòmens extrems. Les dades de Copernicus conclouen que la quantitat de vapor d’aigua a l’atmosfera va batre rècords el 2024 a escala global, i això és energia per generar pluges i sistemes convectius més forts. El potencial perquè els temporals siguin més destructius augmenta.
Per tant, ¿fenòmens extrems com la DANA de València seran més habituals?
— De DANA sempre n’hi ha hagut, però els estudis recents indiquen que, tot i que la seva freqüència pot baixar, el seu potencial serà pitjor a causa dels efectes del canvi climàtic. Aquests dos últims anys, hem tingut inundacions increïbles al Mediterrani i a Europa, però hem de tenir en compte que són zones amb moltes més infraestructures, recursos i sistemes d’alerta generalment bons per tal de pal·liar-ne els efectes. Tenim uns estats i una Comissió Europea que poden intervenir en cas de desastres, cosa que altres zones del món menys riques no tenen.
Com podem pal·liar els efectes de la crisi climàtica?
— Pel que fa a adaptació es pot fer molta cosa, i políticament hauria de ser més fàcil aquest aspecte. Sabem el que està passant perquè tenim dades reals dels efectes de la crisi climàtica. Si fem una bona adaptació a la nova situació, podem salvar vides i reduir les pèrdues econòmiques causades pels desastres naturals.
¿Som a temps de revertir la situació?
— Jo soc optimista. Com a humans tenim la capacitat d’enfrontar-nos a les coses més difícils i trobar solucions, però crec que encara no hem interioritzat el que està passant. Potser necessitem una crisi més bèstia de la que hem viscut fins ara per fer aquest canvi de xip mental. ¿Un huracà que destrossi una ciutat com Nova York o una onada de calor amb moltes víctimes? No sé què més necessitem perquè tothom obri els ulls.