Carnosos fruits singulars
Es nota que Francesc Bellmunt va néixer a Sabadell: s’ha de tenir un sentit de l’humor molt especial –gairebé com el de la mítica Colla– per deixar de ser cineasta i atrevir-se a entrar al món de mones de la poesia. I és que Bellmunt va iniciar, a partir dels anys setanta, un prolífic treball com a director de cinema, guionista i productor en què destaquen peces documentals (La Nova Cançó i Canet Rock), comèdies boges (L’orgia i Lisístrata) i pel·lícules ja clàssiques de la cinematografia catalana (Gràcies per la propina) entre d'altres, però un cop cremats “els vaixells de l’ànima” –tal com ell mateix ho expressa– es va consagrar a l’escriptura de versos. Fins ara l’equip de Tushita edicions li ha publicat El cos de l’ombra, Des dels cairats i el més recent Dret sobre els meus pecats.
Explica Josep Bargalló al pròleg que acompanya el volum que els poemes de Francesc Bellmunt són odes de caràcter horacià que s’esforcen per trobar la paraula precisa, la rima adequada, el ritme propici i l’expressió justa en un exercici en què el missatge (el fons) s’adequa a les traves poemàtiques (la forma) amb el major sentit d’excel·lència possible. Invoca l’esperit de Gabriel Ferrater, que deia que precisament per aquest treball d’orfebreria escriure poesia és tan divertit. El resultat, en efecte, és una poètica molt elaborada, tant pel que fa als continguts com als continents, en què cada composició neix a partir d’un element concret (un objecte, un record, una experiència, una cabòria, una conya…) i es desplega en una estratègia discursiva que sembla un exercici confessional sota el paraigua Oulipo (Obrador de Literatura Potencial). De fet, aquests primers anys del segle XXI hem comprovat com diverses generacions, les més noves, però no només, s’han dedicat amb esforç a reformular aquest treball formal, segurament com a reacció a una postmodernitat líquida en què la tradició i els llegats semblen estar en perill, com bé han expressat cervells privilegiats com els de Judith Butler, Zygmunt Bauman i Lluís Calvo, entre d'altres.
En Dret sobre els meus pecats es detecten ecos elegíacs en segons quins textos amarats de nostàlgia, però predomina un to juganer que s’atreveix amb temàtiques que mai no s’havien tocat en la poesia catalana, com quan Francesc Bellmunt dedica poemes a certes Cookies de segons quines pàgines web, a la sèrie CSI i a Instagram. Per tant, el tractament tirant a clàssic és renovat de manera intel·ligent i fresca amb una mirada que no té por de contemplar el nostre caòtic i apassionant món i plasmar-lo damunt del paper amb atreviment. Bellmunt demostra que una de les maneres que tenim a l’abast per combatre la incertesa que ens envolta és aprofundir en un major coneixement de nosaltres mateixos, en el seu cas, a través d’una poesia canònica, original i estimulant.