Fins fa no gaire encara es projectava al cinema Drive my car de Ryusuke Hamaguchi, un homenatge de primer ordre a l’ofici del qual Oriol Broggi també dona compte en El record de la bellesa. Andreu Gomila reïx a mantenir-hi el to col·loquial pretès; també vol fer-se fonedís i assoleix esborrar-se de l’autoria i la conversa perquè monologui l’altre. Els encontres s’efectuaren a la Biblioteca de Catalunya, on Broggi ha dirigit part de la setantena de muntatges de la mítica Perla 29. Troba que La Perla s’arrisca amb els espectacles duent-los al límit per eixamplar-los i tal volta per això ha piscat nombrosos guardons.
Tant al film que dèiem com al llibre es parla sovint de tot el procés teatral d’ençà dels passis de taula i fins a la nit de l’estrena passant pels darrers assajos amb públic. A la introducció, Gomila insistia en l’efervescència del fet teatral, i Broggi arranca amb aquest carpe diem peculiar i el record que resta a l’espectador de l’obra. L’altre substantiu titular, el de ‘bellesa’, es fa pregar més però acaba sortint; tanmateix, la bellesa és relativa i no existeix.
Broggi havia seguit el consell de la dona de Bertolt Brecht de començar amb peces més senzilles per poder accedir a determinats drames, com la primera obra gran que dirigiria, el Tartuf de Molière, o El rei Lear de Shakespeare, considerat com el drama més complex del bard anglès. Pel camí, els vas perdent el respecte. Broggi insisteix diverses vegades que és cert que “no pots fer dir a l’obra el que no diu, [però] les obres estan escrites i tu, el que has de fer, és acabar-les” perquè ja no compartim el temps d’un Sòfocles, Valle-Inclán o García Lorca.
Quatre treballs al TNC i un al Lliure semblen, certament, més aviat pocs. Broggi també ha muntat pocs catalans: un Espriu i per encàrrec. Nota massa resistència a poder “destrossar”.
Guimerà, Rusiñol o Sagarra –com fem amb Shakespeare!– i llavors no s’hi val. El llibre va passant revista d’un en un als autors que ha escenificat, els qui ha repetit, els qui no ha treballat… Reconeix envejar no ser capaç d’igualar-los i es reca que, quan arriba l’estrena, se senti arraconat pels actors. Convidà Mouawad a l’estrena d’Incendis, però aquest li rebaté que l’obra ja no li pertanyia. Broggi la transmeté als actors i es percebé semblantment un transmissor desposseït. D’assajos com aquest, en una cultura com la nostra, ens en caldrien molts més.