Literatura
Suplements12/07/2022

'El cas Alaska Sanders', de Joël Dicker: un despropòsit sense límits

La veritat sobre l'estrany cas d'un autor que s'ha despenyat des del gran èxit 'La veritat sobre el cas Harry Quebert'

LondresEl millor de la sisena novel·la de Joël Dicker, El cas Alaska Sanders(La Campana/Alfaguara), és la il·lustració de la portada, d'Edward Hopper, com també ho era la de La veritat sobre el cas Harry Quebert (2013) i, entre altres títols de l'autor suís, la d'El llibre dels Baltimore (2016). Els volums formen la trilogia de les peripècies policíaques i maldestrament metaliteràries de l'escriptor Marcus Goldman, que majoritàriament té en Maine, Nova Anglaterra i New Hampshire els paisatges per on transcorren les seves penes i investigacions.

El sempre evocador Hopper és el màxim de plaer que s'obtindrà de la història, el present de la qual és 2010. Després, tot va pel pedregar i no hi ha manera que remunti el que podria ser el presumpte tancament de l'esmentada trilogia, si bé al final del text se'ns amenaça amb una nova aventura de Goldman i del sergent Perry Gahalowood (serà, potser, El cas Gaby Robinson?).

Cargando
No hay anuncios

Diàlegs ridículs que mostren manca de respecte pels personatges –no són tals, només esquetxos sobre paper–, una trama inversemblant amb fugides cap endavant contínues perquè de tant tòrcer l'argument el següent twist ha de ser encara més embolicat que l'anterior, i així fins a arribar a un final en què la veu narradora –sense personalitat, al servei d'un fil embogit i mancat d'estil– acompanya fins a l'exasperació el lector, com si fos un ximplet que no ha llegit el que ha precedit al desenllaç i necessités que l'hi recordessin emfàticament. (En alguns casos, és molt possible, perquè mentre llegia la novel·la, jo mateix he tingut temptacions de passar pàgines i no perdre-hi més temps.)

Cargando
No hay anuncios

Vaig conèixer Dicker pràcticament al mateix temps que tothom, quan es va traduir La veritat sobre el cas Harry Quebert (2013), literatura d'aeroport que per als que tenim por de volar en avió complia amb escreix la funció d'abstreure't mentre eres allà dalt. L'hi vaig agrair sobre l'Atlàntic. Tant, que tocant de nou de peus a terra un dia vaig buscar la primera de les seves novel·les, Els últims dies dels nostres pares. No la vaig poder acabar. El pitjor, l'estil, inexistent, i els canvis de temps, artificials.

Va aparèixer El llibre dels Baltimore (2016)i no vaig gosar. N'havia tingut prou. Hi vaig tornar, però, amb La desaparició de Stephanie Mailer (2018). Tampoc la vaig poder acabar. Em va caure literalment de les mans: l'estil, els diàlegs, els canvis de temps, tot. No era una novel·la, era un despropòsit inversemblant, mal escrit i mal editat… Vaig deixar passar L'enigma de l'habitació 622 (2020) i ara, amb el nou llibre tenia l'esperança que, si més no, em tornés a servir per volar en avió. Només l'he acabat per disciplina professional i amb esperit de màrtir per poder escriure aquest text, però no hi ha forma que s'enlairi. Al contrari, s'estavella.

Cargando
No hay anuncios

El plantejament és pràcticament idèntic al de La veritat sobre el cas Harry Quebert. Un crim del passat, 1999, en aquest cas un culpable fora de circulació i un altre tancat a la presó, i un escriptor, Marcus Goldman, que continua sense saber què fer de la seva vida ni del seu èxit, obtingut amb el Quebert i els Baltimore.

Un artifici sense estil

En una nota d'introducció a La desaparició de Stephanie Mailer, Dicker homenatja el seu editor, Bernard de Fallois, mort el gener del 2018. Ignoro si va tenir temps d'editar aquell original. Tendeixo a pensar que no. El que és segur és que no va llegir cap pàgina d'El cas Alaska Sanders. IDicker ha volgut assegurar el mateix tret que amb Quebert, seguint, fil per randa, la mateixa fórmula. Resultat? Un artifici sense estil, mancat d'esma, una llengua sense ànima ni respiració.

Cargando
No hay anuncios

Com deia, hi ha passatges que fan enrojolar. Un exemple, només (pàg. 348): "Estava tot el temps a casa nostra. Un dia, a l’estiu, es van posar a pintar la tanca de fusta del jardí. Feia una calor insuportable. Els vaig portar una beguda fresca. L’Eric tenia el tors nu. Era guapo com un déu. Li vaig allargar un got de llimonada, les nostres pells es van tocar suaument. Vaig quedar electritzada. Vaig prendre consciència que desitjava aquell cos musculat, aquella pell bronzejada. Em va desestabilitzar tant que em vaig haver de dutxar amb aigua glaçada per calmar l’excitació". Confessió d'una dona de més de 40 anys sobre un affaire amb un noi molt més jove. Després de llegir aquest fragment jo també vaig necessitar una dutxa escocesa. Per fer passar la vergonya aliena.

Tot en el llibre és un despropòsit a milers d'anys llum del resultadisme efectiu i correcte del Quebert, literatura d'entreteniment, sense pretensions, que complia perfectament l'objectiu. El viatge amb l'Alaska no és que deixi fred, és que indigna per l'estafa. Mai més.

Cargando
No hay anuncios