Bernat Oliveres: "A casa hem viscut morts anunciades i serenes"

BarcelonaM’explota el cor d'amor cada dia. Quan canvio bolquers, quan sopem junts, quan li diem alguna cosa a la nostra filla i t’entén, quan somriu, quan insisteix en fer una cosa quan no toca. Em fascina com coses petitíssimes es converteixen en experiències gegants. Quan va morir el meu germà vaig sentir el dolor més fort que mai havia sentit, ara tinc la sort de gaudir l’amor i l’alegria més gran que he viscut mai.

Una alegria que també s'encavalca amb un altre dol, la mort del pare.

— Esperar el naixement de la teva filla amb alegria i il·lusió i, al mateix temps, acompanyar el teu pare en les seves últimes setmanes, es fa estrany. Estàs content, trist, preocupat, il·lusionat, tot en el mateix moment. Poc o molt, durant la vida, ens trobem en situacions en què se'ns barregen sentiments oposats. Pots tenir un mal dia a la feina i estar content de veure un amic que fa temps que no veies. Però un naixement i una mort són fets especialment intensos.

Parles de la mort amb serenitat.

— En el cas del meu pare, igual com ja havia passat amb el meu germà, que va morir el 2011, a casa hem viscut morts anunciades i serenes. Crec que això ho fa tot més fàcil. Hi ha altres realitats que no et donen l'oportunitat d’acomiadar-te. Hem tingut la sort de poder fer un procés de dol amb molta serenor i de rebuda de la meva filla amb molta il·lusió.

Quina mena de pare va ser el teu pare?

— El recordo entusiasta i engrescat. Jugava molt amb nosaltres i incentivava molt la nostra reflexió, que penséssim sobre com era el món i com podria ser millor. Però, d'altra banda, sempre estava molt ocupat. Sovint no hi era perquè estava fent xerrades o classes, intervencions a la ràdio o treballant al despatx.

Què no copiaràs del seu model de paternitat?

— El que m'agradaria fer diferent és aquesta part d’absència, de tants viatges, de tantes hores fora, tants dies arribant de matinada. Tot i que estic ficat en diferents projectes, procuro compartir el màxim de temps amb la família.

A quins dubtes t’aboca la paternitat?

— Ser pare, tal com ho estic vivint, em provoca diverses lluites. D’una banda, la convicció que les lluites contra les injustícies i en favor dels drets que s'han de conquerir siguin més urgents, més vitals. Però també hi ha la lluita o el repte d’evitar identificar-me només com a pare, i ser capaç de trobar espais i moments per dedicar-los a la parella, als amics i a un mateix

Sí, d’acord, però com portes el dia a dia?

— És cert que quan ets pare et planteges moltes coses i, després, les teves lluites se centren en els mocs, la febre o la roba. Però també m’agraden molt els debats i reflexions que sorgeixen amb la parella o famílies properes, discussions on s'entrellacen la part pràctica amb aspectes més teòrics.

Aspectes teòrics com ara quins?

— Per exemple, si per mantenir determinades tradicions, ens permetem mentir als nostres fills.

I què en penses? Està justificat mentir-los-hi?

— Crec que sí. Tots mentim en el dia a dia. La mentida forma part de la socialització i si diguéssim sempre el que pensem de la manera com ho pensem, el món seria un lloc més cruel. De vegades cal dir la veritat de manera assertiva. Si vols fer una sorpresa a algú, hauràs d'ocultar informació i no crec que sigui pas dolent. Així doncs, benvinguda la mentida si és per generar màgia i alegria. Això no vol dir que no s’hagin d’explicar determinades coses als fills o que se'ls hagi de tenir dins d’una bombolla. Una cosa és la màgia i una altra la sobreprotecció.

Quina història tens preparada per quan la teva filla et demani que li expliquis coses de l’avi Arcadi?

— Sent adolescent, un divendres a la nit vaig trobar-me amb uns amics al Barri Gòtic de Barcelona. Llavors portava els cabells llargs, duia uns texans estripats i una dessuadora. Ja era fosc i vaig veure com s’acostava el meu pare que tornava d’alguna xerrada. Vaig accelerar el pas per anar-lo a trobar i, amb un gest nerviós, ell va canviar de vorera. Llavors vaig cridar “papa!” S’havia espantat al veure’m amb la meva pinta. Des de llavors sempre ho explicava a les xerrades com a exemple per no jutjar a ningú per la seva aparença.