La casa niu: un divorci diferent

BarcelonaEl gener de l’any 2018 el pare dels meus tres fills i jo ens vam divorciar i vam optar per ser nosaltres els que ens moguéssim del domicili familiar: una setmana un, una setmana l’altre. D’això se’n diu casa niu i així es fa constar als convenis de divorci o separació.

Els nostres fills tenien divuit, setze i dotze anys. No eren petits, però això no vol dir que el divorci no generés un trasbals familiar. Recordo amb molt de dolor el moment exacte en què els ho vam comunicar. I l’únic que em va consolar va ser poder dir-los que ells no s’havien de moure. Sé que no és una fórmula a l’abast de tothom. Hi ha tres habitatges en dansa, el familiar i el de cada progenitor. Però nosaltres podíem optar-hi i ens hi vam llançar de cap, i el resultat, tot i l’escepticisme general de moltíssima gent, ha sigut prou bo.

I els dubtes són naturals, nosaltres també els teníem, però el dia a dia ha sigut força fàcil. Això sí, amb unes poques pautes. El torn de cada progenitor sempre ha començat el dilluns al matí. Per evitar problemes vam demanar a la Jacqueline, que treballa a casa netejant des de fa vint-i-dos anys, que vingués aquell matí. Així qui entra es troba la casa amb un mínim d’ordre i neteja. I no només gràcies a la Jacqueline. Qui marxa s’ha ocupat que ell i els fills hagin llençat brossa i reciclatge, deixat el més bàsic a la nevera i rebost (llet, paper de vàter, bosses d’escombraries i poca cosa més) i que la casa estigui habitable. Aquell matí qui marxa envia un missatge a qui entra explicant el que creu important, tot i que al llarg de la setmana també hem estat en contacte tantes vegades com ha fet falta. I pel que fa a les despeses ens ho hem organitzat amb un compte corrent comú i fent cadascú la compra que ha trobat necessària.

I sí, hem compartit un llit per torns, però i què. Vam pintar la que era la nostra habitació i vam despenjar un parell de quadres que hi teníem. I aquella habitació va passar a ser una barreja d’habitació personal i habitació d’hotel. Cadascú amb el seu joc de llençols i coixins i llestos. I fins i tot quan el pare dels meus fills ha tingut parella, ella ha vingut de tant en tant a casa i hi ha pogut viure alguns dies amb tota normalitat. La prioritat ha sigut mantenir la fórmula de convivència i que tots ens hi trobéssim còmodes.

Un regal inesperat

Això vol dir que no hi ha hagut problemes? I tant que n’hi ha hagut, i no han sigut pas petits. Però pocs han tingut com a origen el fet de compartir la casa. Va haver-hi un moment que vam decidir fer unes sessions de teràpia de pares divorciats per tornar a posar certes coses a lloc, i vam constatar que en tot el que té a veure amb l’educació dels fills estàvem prou d’acord. Vam treballar allò que com a parella divorciada calia o podíem treballar i vam continuar amb la casa niu.

Sovint quan ho explico hi ha qui se n’estranya i em planteja si no se’m fa pesat canviar de casa cada setmana. Sempre responc el mateix, que en un divorci amb fills sempre hi ha qui ha de fer la maleta per viure entre dos domicilis. I que mai ens plantegem si és una murga per als fills, i donem per descomptat que l'han de fer ells.

A més, de retruc, a mi m’ha comportat un regal inesperat. Per primera vegada a la vida he tingut un pis meu i només meu amb un espai de privacitat insòlit fins fa sis anys.

Com és normal, ara que els fills s’han fet grans aviat deixarem aquesta forma de convivència. I si em pregunteu si la recomano us diré que sí, de totes, totes.