La roca entra a la casa, i la casa a la roca. El diàleg constant que els arquitectes Marià Castelló i José Antonio Molina han provocat entre l’espai interior i l’exterior, però també entre els materials, és molt intens en aquest habitatge unifamiliar d’una urbanització del Port de la Selva. Amb la casa encastada entre grans volums de pòrfir -una roca d’origen volcànic, fosca i de gran duresa-, la planta baixa no només pràcticament desapareix de la vista des de l’exterior de la parcel·la, sinó que a més es generen uns petits patis de gran intimitat i protecció. Són els punts en què aquesta arquitectura majoritàriament de formigó esdevé transparent, amb façanes al pati completament de vidre, per deixar entrar la que és una visió molt potent de la roca. A les cobertes, la roca de l’excavació per a l’obra, ja picada, acaba d’integrar la casa en el paisatge.
La casa i el paisatge, en íntima connexió
Port de la selva. Obra de Marià Castelló + José Antonio Molina (arquitectes)
És en un entorn urbanitzat, encara que des de dintre pugui semblar que té per a ella sola la immensa panoràmica del vessant nord del Puig Gros, protector del Port de la Selva, i també la bravura del seu mar. La casa, projectada per l’arquitecte formenterenc Marià Castelló en col·laboració amb José Antonio Molina, es va concebre per establir una connexió íntima i intensa entre l’arquitectura i la natura, més ben dit, entre l’experiència de viure la casa i el paisatge natural alhora. En canvi, es va voler aïllar-la, si més no visualment, de les construccions que hi ha en tres dels seus costats. Així, s’aconsegueix la integració sobretot gràcies al fet que aquest habitatge unifamiliar es mimetitza de manera molt notòria amb la geologia d’origen volcànic en la qual s’assenta. I sobretot assoleix el desitjat aïllament amb la creació de façanes obertes de vidre que esdevenen grans miradors quasi únicament cap al paisatge. En canvi, cap als seus costats més urbanitzats concep façanes molt tancades, a més de patis íntims, quasi amagats, que garanteixen una gran privacitat a la família -una parella amb quatre fills- que gaudeix de la casa.
Tot pren sentit en funció de la desitjada connexió amb el paisatge. Pren sentit que s’hagi concebut la casa en dos nivells, l’un a sobre de l’altre: la planta baixa, entesa com una unitat que s’incrusta al llit rocós de gran pendent sobre el qual s’assenta l’habitatge, té una llum càlida, matisada, zenital, que li arriba de les escletxes dels patis, dels reflexos del vidre lateral de la piscina, de l’obertura de la plataforma de fusta que té al seu costat com a lloc per prendre el sol, i també de la que hi baixa per l’escala volada, transparent.
Té sentit que el nivell superior es fragmenti en dos volums, dues caixes obertes i llançades cap al mar i al paisatge d’una costa imponent. Mentre que un, més gros que l’altre, conté en un únic espai la cuina, el menjador i la sala, a més del dormitori principal -un conjunt complet que fa que pugui funcionar independentment per al dia que el matrimoni està sol-, l’altre mòdul allotja les habitacions per als fills.
Entremig, un espai transversal als dos mòduls ofereix una transparència pura en els seus dos costats principals. És una zona de connexió en vidre a través de la qual d’una banda es pot contemplar la bravura del mar en els dies de forta tramuntana, i de l’altra gaudir d’una terrassa orientada a migjorn en la qual sentir-se protegit sense perdre la vista del mar. I pren sentit aquesta concepció en dos nivells perquè la discreció del de baix sumada a la fragmentació del de dalt el que fan és reduir visualment el volum d’una casa que, en tot cas, no esgota l’edificabilitat de la parcel·la que ocupa.
Diu l’arquitecte Marià Castelló que la bellesa extrema de la natura d’aquest paratge de la Costa Brava, però també l’oratge extrem que s’hi rep, havien de condicionar per força el projecte arquitectònic. Així, la voluntat de no destacar gaire en el paratge i de buscar una mimesi amb la natura rocosa de l’indret, sumada a la necessitat de resistència a les inclemències del temps, troben solució en la materialitat decidida per a la casa. El formigó, gris, per la seva naturalesa pètria conviu bé amb el substrat rocós del lloc. Però també és un material resistent i de molt poc manteniment, com també ho és el vidre que, tot i rebre ventades i esquitxades d’aigua de mar que s’han de netejar, és una opció forta i duradora. Amb la transparència del vidre, la protecció del formigó que a dins de la casa se suavitza en contacte amb la fusta, i la presència de la roca, l’experiència d’habitar-la és la de conviure amb un paratge únic.