Casar-se amb un familiar perquè la fortuna no es dispersi

Era tot un esdeveniment, l’arribada d’un americano (aquí, a Lloret, en diuen americanos i no pas indianos). Així que algú veia el velam a la mar, corria la veu i bona part de la població anava de pressa a la platja a rebre’l. El bentornat era rebut per la banda municipal i repartia cigars, i monedes a la quitxalla. No dubtava en enderrocar la vella llar pairal i fer-se una mansió senyorial neoclàssica, eclèctica o modernista. Fins i tot tenint plena salut es feia construir un sumptuós mausoleu al cementiri.

Però de les Amèriques no tots en tornaven, esclar. Per recordar els que morien lluny de casa, a Lloret hi ha el carrer dedicat a les viudes i a les donzelles. I entre els que tornaven, no tots havien prosperat econòmicament. "Ha perdut sa maleta a l’Estret", es deia dels que tornaven tant o més pobres de com havien marxat.

Per conèixer totes aquestes històries cal visitar el Museu del Mar de Lloret. Es troba en una de les principals cases d’americanos d’aquesta població, Can Garriga, situada davant de la platja, on hi havia hagut les drassanes, allà on feien tota mena d’embarcacions: per a la pesca, per al comerç de cabotatge i per al comerç amb Amèrica. Can Garriga també és la seu de l’Oficina de Turisme. De fet, són dues cases: Mercè Garriga, dona de l’americano Enric Garriga, va comprar la del costat, d’un altre americano. La Mercè va enviudar jove, poc després d’haver tornat de Cuba, i a més dels sis fills es va fer càrrec de l’empresa familiar, que va continuar donant guanys. L’equip d’arquitectes MBM (Martorell, Bohigas i Mackay) i Lluís Pau van treballar fa uns anys per unir les dues cases.

L’any 1866 el lloretenc Enric Garriga va emigrar a Cuba amb el seu germà gran. A Cienfuegos van fundar una fàbrica de ceràmica, fusta i materials per a la construcció. El negoci els va anar molt i molt bé. Van comprar part d’una pollacra (veler gran de veles quadrades) per transportar mercaderies. Enric Garriga va tornar a Lloret el 1888 i va fer construir Can Garriga. Va casar-se amb Mercè Garriga, filla del germà amb qui compartia negoci. Tot quedava en família.

Altres americanos que tornaven solters, i amb una edat madura, també solien buscar una familiar –una neboda, una cosina... més jove que ells– per contraure-hi matrimoni. Així, la fortuna no es dispersava un cop morien: passava a la dona o a la seva descendència. "Per casar-se amb un familiar demanaven una dispensa matrimonial. I el Bisbat els deia que sí. Per això entre les nombroses nissagues d’americanos lloretencs n’hi ha força d’emparentats.

"Al segle XIX prop d’un terç dels lloretencs va anar a Cuba", em diu Anna Fuentes, cap de patrimoni cultural de l’Ajuntament de Lloret, que em guia pel museu. "El vent decidia, però el viatge solia durar uns tres mesos", afegeix. La major part dels lloretencs obtenien beneficis del comerç amb Amèrica, encara que no hi anessin. Podien participar de la fusta (de la construcció del vaixell) o bé de la mota (de la càrrega del vaixell). Els guanys els rebien quan el vaixell tornava.

Faig una passejada pel centre de Lloret i confirmo que el que va narrar Josep Pla ja no descriu el municipi d’avui: "Lloret és una població d’americanos i petits rendistes de color braç de gitano. És una població petita, neta i pulcra, ben urbanitzada, sense soroll, sense indústria, sense fum, sense tren a la vora, molt arreglada". De tota manera, hi ha elements del patrimoni cultural ben interessants que, dissortadament, molts turistes ignoren. Per exemple, l’església, reformada amb estil modernista per Bonaventura Conill (Cònill, es feia dir, perquè Conill no el trobava adequat, o bé Cònill Montobbio, ja que era de mare italiana –hi ha qui té cognoms pitjors i els porta molt dignament, penso). La nova capella del Santíssim la va finançar l’americano Narcís Gelats. Va decidir sufragar-ne els costos havent quedat viudo, en memòria de la dona. Rebia els diners el seu germà petit, que es trobava a Lloret, i els donava al mossèn. Vinga demanar diners, el mossèn, a l’americano. Gelats va començar a estranyar-se. Sembla que el germà se’n gastava uns quants en festes i molta disbauxa.

CAN FONT, UNA BONICA CASA D’INDIANS VISITABLE. De jove, el lloretenc Nicolau Font va marxar a Cuba, cridat per un oncle perquè l’ajudés amb les seves plantacions de canya de sucre. Al morir l’oncle, heretà les terres i aixecà un imperi. A Lloret va reconstruir casa seva, amb estil d’un jove Modernisme.

LA FILLA DEL CAPITÀ, A PROA. Una de les peces estrella del Museu del Mar de Lloret és un mascaró de proa amb la figura d’una nena que du un vestit llarg, de colors, i té un ventall a la mà. Era la filla de l’armador i capità d’una corbeta feta a Lloret el 1848.