La castanyera vs. Halloween: una batalla desigual

BarcelonaSí, ho confesso, soc una persona poruga. Però poruga nivell que quan ja tinc les terroristes estirades al llit amb el llum apagat i em pregunten “Mama, què és aquesta ombra?” just abans de dormir, em faig la forta i amb to serè contesto “...Deu ser un reflex d’un playmobil...” mentre les meves glàndules sudorípares tornen a tenir nou anys i es posen en marxa visualitzant la nena del revolt que ve a dir-me que un dia va morir al rebedor. O pitjor, l’esperit d’algun avantpassat de l’edifici que ha quedat sepultat sota la muntanya de roba per rentar i clama venjança.

Per aquest motiu, quan la terrorista 1 l’altre dia va sortir de l’escola preguntant-me si per Halloween podríem fer el “truc o tracte”, com si en lloc de a Barcelona visquéssim a Wisconsin, em vaig visualitzar sent assassinada amb la mirada pels veïns a qui despertem cada dia a les vuit del matí quan baixen per les escales cridant com si els estiguessin robant el fetge, i vaig treure l’artilleria pesant per explicar-los que a casa som més de la castanyera. “La iaia del mocador? Encara està viva?”, va preguntar la primogènita amb el tacte que la caracteritza. La segona va afegir: “Però té carmelz?” Així que de camí a casa els vaig fer un speech sobre la importància de la castanyera, que no té caramels sinó castanyes cremades que se t'enganxen als empastaments dentals i moniatos, que són com una carbassa però en petit i escarransit. Veient que els meus arguments feien aigües mentre avançava la conversa i que allò no ho remuntava ni disfressant el Sebastián Yatra amb una faldilla i un mocador al cap, vaig decidir passar pel súper per comprar ingredients i deixar que a l'arribar a casa esnifessin coco ratllat i es fiquessin pinyons als orificis nasals, per fer uns panellets i regalar-los a la professora. Pray for her.

Xantatge emocional

I així vam passar la tarda, mentre jo els parlava de com era d'amable la castanyera, que encara que ja estava jubilada i podria anar a Marbella amb l'Imserso cada tardor preferia quedar-se aquí per vendre castanyes “el temps que li queda de vida, amb una jaqueta que li va petita”. Un màrqueting que s’acostava al xantatge emocional per evitar picar portes pel barri com si fossin Testimonis de Jehovà amb nanisme i les pupil·les dilatades pel sucre, demanant caramels a casa d’un assassí en sèrie que ens esquarterés amb una serra mecànica o, pitjor encara, d’un treballador en actiu dels serveis socials.