És gairebé impossible no trobar cap fotografia de Francesc Català-Roca en una monografia sobre Joan Miró. Li va fer milers de fotografies al llarg dels trenta anys que va durar la seva col·laboració i amistat. Era l’únic a qui, pel seu caràcter silenciós, li permetia entrar a l’estudi mentre treballava, i gràcies a això avui tenim el testimoni de la manera de fer de l’artista. Només per això, per la sèrie magnífica de fotografies de l’artista muntant un mural a Osaka, fent ceràmiques a Gallifa o pintant al terra del seu estudi de Son Abrines, a Mallorca, ja hauria entrat en la història. Però aquesta relació de Català-Roca i Miró, iniciada el 1953 i continuada fins a la mort de l’artista, el 1993, és en realitat només una part petita de la immensa obra de Català-Roca i, també, una part, tot i que rellevant, dels molts retrats d’artistes i personatges de la cultura que va fer el fotògraf.
Tot i que no tenia estudis, l’ambient familiar de Català-Roca va ser sempre molt culte, i a la biblioteca del seu pare, Pere Català i Pic, s’hi podien trobar llibres i revistes a les quals pocs joves del seu temps, en ple franquisme, tenien accés. Interessat per les avantguardes i amic dels arquitectes del GATCPAC o de l’ADLAN, dos grups d’avantguarda d’abans de la guerra, Català i Pic també era escriptor, historiador, filòsof i psicòleg. Català-Roca explicava que a casa seva ja havia sentit a parlar de Freud o Jung quan era adolescent, que la Bauhaus era tema de conversa i que el llibre de Man Ray que tenia a casa el tenia fascinat perquè l’horroritzava i tenia clar que allò era, precisament, el que ell no volia fer.
Tanmateix, l’art i la cultura l’atreien i s’hi va anar relacionant de manera natural, com diu el seu fill Andreu Català Pedersen. Primer a través de Revista, una publicació d’art i cultura sorgida a principis dels anys 50, impulsada en part per Salvador Dalí -de qui també es va fer amic i a qui també va fer fotografies memorables-, amb la qual col·laborava. Allà, per exemple, cobria la part gràfica dels articles de Cesáreo Rodríguez Aguilera, centrats molts cops en artistes reconeguts. A més, a través de l’arquitecte Antoni de Moragas, que l’havia anat a buscar intrigat per les fotografies amb què havia guanyat en diverses ocasions el Ciutat de Barcelona, es va posar en contacte amb el grup d’arquitectes moderns del Grup R i ben aviat en va formar part i va fotografiar molta de l’arquitectura racionalista que es feia a Barcelona en aquell moment. Amb Moragas, per cert, va fer una col·laboració a la que es coneix com la Casa dels Braus, a la Gran Via de Barcelona, ja que l’arquitecte va posar fotografies de gran format de Català-Roca al sostre dels balcons que representaven les diverses parts d’una cursa de braus, a les quals tots dos eren molt aficionats.
La fotografia crea mites, fixa la imatge de les icones de la cultura d’una manera que a vegades supera la seva obra. D’aquestes imatges icòniques Català-Roca en va fer moltes, sigui de Josep Pla -amb qui també va fer molts llibres il·lustrats per a Destino-, Antoni Tàpies, Josep Lluís Sert, Marcel Duchamp, Ernest Hemingway o LaChunga. Però, més enllà del món cultural, on també excel·lia Català-Roca era en el retrat de gent anònima que s’anava trobant en els seus viatges i que ell captava amb tota la seva humanitat, respecte i humilitat. Fos el carboneret de Cadis o Doña Dolores, en blanc i negre o en color, la seva mirada sobre la gent sempre era generosa; buscava dignificar-los per treure’n, com feia amb tot, la llum que tenien dintre.