Àlex Susanna: "Catalunya no deixa de ser una potència cultural"

BarcelonaÀlex Susanna (Barcelona, 1957), escriptor i gestor cultural, anirà la setmana que ve a París a inaugurar una exposició a la galeria Dina Vierny sobre la sensualitat en Aristides Maillol. El càncer no l’atura. Torna a escriure i llegir. En aquesta conversa repassa la seva trajectòria. I opina sobre el present i el futur cultural.

Com vas de salut?

— Vaig passar un parell de mesos molt tocat, patint pel diagnòstic i per la quimioteràpia. Però pel pont de la Immaculada vam anar al Pirineu i allà em vaig sentir renéixer, vaig tornar a creure en la vida. He passat de pensar que estava en l'últim tram a estar animat, fins i tot he reprès algun projecte.

El teu perfil de recuperador de creadors fora del mainstream et fa sentir una rara avis?

— No, gens. Quan actues des de la convicció, gairebé res no és impossible. Pots ressuscitar una trajectòria artística, literària, musical, arquitectònica o teatral absolutament oblidada. Des de les diverses responsabilitats que he tingut, m'he desviscut per projectar, tant com he pogut i he sabut, tant els clàssics com la creació contemporània en tots els llenguatges.

D'on ve la teva vocació intel·lectual?

— A casa hi havia un ambient mitjanament culte, però en el fons és una cosa vocacional des d'una edat bastant tendra. I això paradoxalment m'allunya, per exemple, de la figura paterna.

A què es dedicava el pare?

— Era químic, però un grandíssim lector i fill d'un filòsof, escriptor i editor absolutament oblidat, Francesc Susanna, que durant els anys 30 va pilotar l’Editorial Apolo, capdavantera a nivell català i espanyol. Va publicar per primera vegada en castellà autors com Zweig, Mann, Thackeray..., sovint amb traduccions seves.

Per tant et ve d’ell.

— Però no el vaig conèixer. Va morir jove, als anys 50, de l’anomenada grip asiàtica. Era un gran amic d'en Pla, en Sagarra i en Gaziel. Anava a l’Ateneu. L'àvia Encarnació Gregori, nascuda a la Vall de Gallinera, me'n parlava. Deia que hauria estat feliç de saber que el seu net d'alguna manera li agafava el relleu. Per a mi és un referent, en certa manera, fantasmagòric. L’he anat descobrint a posteriori. Dos dies després de la mort de Franco vaig tenir la gosadia i la inconsciència de presentar-me a casa del Pla amb uns amics, amb l'excusa que havia descobert una correspondència entre ell i el meu avi. Em va dir que s'havien tractat molt, sobretot a París, perquè l’avi era deixeble de Bergson. Es va guanyar la vida amb dificultats, per això el pare en tenia un mal record i, al veure que em dedicava al mateix, no li va agradar.

A quina escola vas anar?

— Primer a la Virtèlia, després ràpidament vaig passar al Liceu Francès i d’aquest a l’Aula, on vaig gaudir de professors d'un nivell extraordinari. Me’n vaig adonar a l’anar a la universitat o al Col·legi de Filosofia, que aleshores es feia a l’Eina amb Eugenio Trias, Jordi Llovet, Rubert de Ventós, Ramoneda... A l’Aula, a part del director, Pere Ribera, director excessiu però un professor extraordinari d’Història de l’Art, tenia de Filosofia a Vera Sacristán, de llatí a Amàlia Tineo –íntima amiga d’Espriu i gran amor de Rosselló-Pòrcel–. També a Jordi Sarsanedas i Remei Martínez, que em va posar a les mans L'aire daurat, traduccions de poesia xinesa de Marià Manent, que després esdevé un dels primers autors que conec personalment. M’acabo convertint en un bon amic i estudiós seu, li dedico la tesi i el començo a editar.

Quin record tens de la universitat?

— Per damunt de tots els professors destacaria José María Valverde. Fantàstic. Hi anava d’oient. Vaig arribar a anar molts cops a casa seva. Conversàvem sobre Gabriel Ferrater, Rilke, Joyce... Era un autèntic savi, modest, molt treballador i simpàtic. I després altres professors com Llovet, Sebastià Serrano, Eudald Solà, Carles Miralles, Ramon Pla i Arxé, Rosa Cabré i Antoni Comas, a qui vaig tenir el privilegi d’ajudar a organitzar lectures sobre Blai Bonet, Vinyoli, Manent, autors amb els quals després vaig tenir relació. De tots ells en guardo molt bon record. Però només la Rosa Cabré parlava d’autors contemporanis –per exemple, de Baltasar Porcel–, i això era un gran dèficit.

Aviat també vas tenir relació amb Juan Marsé, Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo.

— Primer va ser el Manent, de qui en certa manera em sento deixeble. M'ha marcat molt més del que sembla. El meu desdoblament en diversos gèneres, el conreu de la crítica literària i la d'art, tot això té a veure amb ell. També el model de llengua. Manent, a més, em posa en contacte amb Tomàs Garcés. I Garcés amb Marià Villangómez.

Villangómez, un fantàstic oblidat...

— A qui vaig tenir la sort de poder editar algunes obres. L’últim d’aquest primer bloc d’autors catalans va ser Vinyoli i, aleshores, de manera simultània, conec Jaime Gil de Biedma en una xerrada a l'Autònoma. I es forja una amistat molt intensa. A Vinyoli i Gil de Biedma els sento molt més propers. Quan descobreixo el Vinyoli de Tot és ara i res, m’arriba com un cop directe a l'estómac. Tant l'un com l'altre m'interpel·len molt més que uns Manent, Foix o Carner. Uns m’influeixen a nivell més estètic i els Vinyoli i Biedma, a nivell més de to, més moral.

I després ve Marsé.

— A través del Jaime. Vam fer uns quants viatges tots tres junts. Granada, Bilbao... El Jaime em deia: "Ets com el meu germà petit o el fill que no he tingut".

El 1985 fundeu editorial Columna.

— El 1982 havia començat a fer classes a la universitat, a Tarragona. Ho vaig mantenir fins el 1992. Però no em veia tota la vida fent investigació i classes. Tinc un tarannà més proactiu, més emprenedor.

I volies escriure una obra pròpia.

— L’escriptura sempre l’he fet robant hores al son, als fills, a les vacances. El tarannà emprenedor és el que em porta a crear Columna amb Ricard Badia, Julián Viñuales, Alfred Sargatal i Miquel Alzueta. Una experiència decisiva. Sense falses modèsties, vam fer una editorial bastant única a nivell europeu. No oblidaré mai quan a Frankfurt vaig anar coneixent diversos autors llavors joves que editàvem, nord-americans i anglesos, i el Richard Ford em va dir que a Nova York qui triomfava era qui publicava en català a Columna. Jo tenia 28 anys. Havíem començat amb els clàssics i de cop, sense abandonar la tradició, vam tirar-nos a veus contemporànies. Érem joves, el país també ho era, hi havia receptivitat i complicitat. Eren els primers anys de la democràcia. Van ser anys eufòrics.

Però tot s’acaba.

— Per diferències de criteri, vaig optar per desmarcar-me'n. Em vaig vendre les accions, vaig mantenir Columna Música i vaig comprar temps per a mi. Va coincidir amb el naixement de la tercera filla, que vaig viure com no ho havia pogut fer amb els altres. Amb Columna Música aviat es va veure que, tot i arribar a ser finalistes en els Grammy, no hi havia públic.

I, en paral·lel, vas tirar endavant el Festival de Poesia de Barcelona.

— El vam fundar amb Mario Muchnik. Ell no llegia poesia però li agradava escoltar-la. Carles Barral i Gil de Biedma li van dir que el podria ajudar. Era un mal moment per a la poesia. Jo havia començat a organitzar tota mena de lectures: creia que l’oralitat era la manera de salvar-la. El Festival de Poesia va convertir-se en un dels més potents a nivell internacional combinant gent de fora i d’aquí. Vam començar a l'Institut Francès, després al Romea, el Poliorama i amb el desè aniversari vam entrar al Palau de la Música.

Com vas fer el salt a la gestió pública?

— Joan Maria Pujals, primer director de l'Institut Ramon Llull, em va demanar d'incorporar-me al seu equip. Vaig tenir el goig de contribuir a posar-lo en marxa i d’engegar-hi grans projectes: Catalunya com a país convidat a la Fira de Guadalajara, a Frankfurt, els contactes amb Suècia. En arribar el tripartit vam ser tots decapitats. Una llàstima. Anys després, Vicenç Villatoro em va venir a buscar per ajudar-lo i, quan ell va plegar, vaig quedar-hi al capdavant. En conjunt, el Ramon Llull és de les institucions públiques que millor feina ha fet. La projecció de la cultura catalana ha fet un gran salt endavant.

I després de nou el sector privat: la Pedrera.

— Vuit anys que també recordo amb gran satisfacció. Vam fer grandíssimes exposicions, amb pressupostos que avui dia semblen estratosfèrics. Per exemple, les de Malèvitx o Ródtxenko. O sobre l'estada de Schönberg a Barcelona, sobre Joan Coromines, sobre Gil de Biedma, sobre la Rodoreda pintora, sobre les il·lustracions de la Bíblia de Perico Pastor. O les de Gargallo, Fortuny, Maillol. D’Europa ens miraven meravellats.

La següent etapa, breu, va ser a l'Agència Catalana del Patrimoni.

— M’hi va ficar Santi Vila. Havia sigut una aposta de Mascarell que havia quedat a mig fer. Vaig prendre consciència de molts problemes patrimonials que desconeixia.

I l'última etapa, la Fundació Vila Casas.

— Sí, tres anys i mig molt intensos, en què he pogut desenvolupar la meva doble vessant de recuperació de noms més o menys oblidats, com Lluís Claramunt, i la d’apostes contemporànies. Hem tingut molta sort amb aquesta fundació, que ha anat omplint els buits o llacunes del MNAC i el Macba.

Ara has publicat el teu nou dietari, La dansa dels dies. Tots aquests anys has combinat dietaris i poemaris: curiositat universal i pulsió íntima.

— És probable que tinguis raó. Però crec que tant qui em llegeix als poemes com qui ho fa als dietaris m'hi retroba de manera molt semblant. Els romàntics anglesos, sobretot Wordsworth, insistien que el llenguatge de la poesia no havia de ser diferent del de la prosa. Són vasos comunicants. La diferència és que els poemes s'escriuen més quan ells ho volen que quan tu t'ho proposes. L'experiència que sol condensar un poema ve carregada de temps, fruit de moltes passejades, moltes mirades, tant si mires un fill com una obra d'art. Hi ha un moment que el poema cristal·litza. Un moment que són molts moments, i això dona densitat per una banda i fatalitat per l'altra. La poesia és, pel que fa a la creació contemporània, el reducte on s'ha parapetat el sentit. En canvi, el dietari s'escriu quan tu vols, i per a mi és el gènere d'acció de gràcies, d’agraïment a la vida.

Com veus el moment cultural?

— Crec que estem millor del que sembla. Són temps poc engrescadors, encara de ressaca, de dol i digestió de tot el que va passar arran de l'1 d'Octubre. Políticament, temps de to baix. Ara bé, que això no ens faci perdre el món de vista: aquesta societat té un gran potencial i si hem d'aferrar-nos a alguna cosa és al que som, a la nostra cultura, a la llengua. Aquesta és la palanca que ens permetrà, amb més facilitat del que creiem, recuperar l’autoestima.

La cultura ha quedat massa temps en un segon pla?

— Però, a veure, els que tenim entre 50 i 70 anys no tenim dret a queixar-nos. La quantitat d'episodis històrics engrescadors que hem viscut no els ha tingut cap altre país europeu aquestes últimes dècades. Primer l'eufòria d'acabar amb una dictadura i estrenar-nos amb una democràcia. Després empalmem amb els Jocs Olímpics. I, tot seguit, el Fòrum de les Cultures, que no deixa de ser un projecte mig fallit, però que també va permetre que la ciutat acabés de perfer-se. I, ja en aquest segle, l'eufòria d’una majoria al Parlament que aprova un nou estatut i el Procés, que una part important de la societat catalana viu com un projecte molt il·lusionador. La suma de tot això ens pot fer enganyar, ens pot fer creure que el normal és passar d'un projecte a un altre. Explica això a un francès, un holandès, un alemany o un italià, i quedaran flipats. No és normal tanta eufòria i il·lusió seguides. Tot això fa que ara sentim aquesta etapa com especialment dolorosa. Com deia Unamuno, l'amor és el sentiment que perdura un cop recuperes la posició vertical. Ara estem en posició vertical.

Tots aquests anys, més o menys fins al 2000, a Catalunya han conviscut dues visions culturals: la pujolista, més identitària i institucional, i el catalanisme cosmopolita maragallista. Quina és la visió cultural d'ara? N’hi ha cap?

— T'agraeixo la pregunta. Però jo faria un matís. No eren visions tan contraposades. Potser complementàries. Hi havia rivalitat entre grans polítics i partits hegemònics, però quin polític ha estat més cosmopolita que Jordi Pujol? I, a més, els ciutadans de base, com jo, el que fèiem era sumar. Vaig col·laborar indistintament amb la Generalitat i amb l'Ajuntament. Pujol i Maragall són polítics bastant irrepetibles. I tenien equips molt bons al darrere. Ara tens la sensació que no estem a la mateixa divisió. Però aquest país és una brasa encesa. Hi ha un fet que ens ha salvat sempre: la societat civil. El problema d’avui és una burgesia molt poc compromesa.

Quines complementarietats o consensos ens falten ara mateix? Tu havies tingut relació amb escriptors en castellà. Es pot recosir tot això?

— És un dels grans fracassos generacionals. Hi havia hagut molts intercanvis i complicitat. I pràcticament no n'ha quedat res. Només la relació amb Suso de Toro, Xuan Bello i Bernardo Atxaga. A molts altres te'ls pots trobar en l'òrbita del PP i de Vox.

I internament, a Catalunya?

— Quan hem sumat, ha estat brutal. Recordo quan al Saló del Llibre de París del 2013, amb Barcelona de ciutat convidada, vam portar autors en català i castellà i es va veure com Cabré venia tants o més llibres que Mendoza, Cercas o Vila-Matas. S'hauria de recuperar aquesta visió política. I l’ambició cultural. No deixem de ser una potència cultural i això és important remarcar-ho a tots els nivells. El que passa és que tenim més talent creatiu que capacitat d’entendre'ns. I tenim un mercat fragmentat. El dia que el perímetre lingüístic coincideixi amb el mercat i i l’àmbit comunicacional, haurem fet un pas endavant gegantí.