Marta Soldado: "El meu cavall té dret a la memòria de la seva pròpia espècie"

BarcelonaMarta Soldado (Terrassa, 1989) és una escriptora inquieta. Després de publicar La felicitat d’un pollastre a l’ast (L’Altra Editorial, 2018) va anar a Saigon i Hanoi, on va treballar i va escriure El cap i la cua del drac (Comanegra, 2022). Al seu darrer llibre, Al bosc vermell, un cavall fuig (Angle Editorial) –últim premi Pin i Soler– aterra a un lloc ben diferent: Txernòbil. Allà comença el periple d’un cavall salvatge que canviarà la vida de diferents personatges.

El teu recorregut és interessant. De l’Àsia a l’Europa de l’Est. Per què Txernòbil?

— L’Europa de l’Est fa molt de temps que m’interessa. M’interessen les llengües eslaves i havia començat a estudiar polonès. El que més em crida l’atenció són les fronteres i com separem les dues Europes. Txernòbil genera una sèrie d’imatges: mort, desolació, una terra arrasada, negra... En canvi, quan vaig començar a investigar, vaig veure que allà hi havia retornat moltíssima fauna. Als llocs on no hi ha persones, els animals hi viuen molt bé. 

Com vas descobrir els cavalls de Przewalski?

— És molt curiós perquè és una espècie salvatge, i no és que hagin tornat a Txernòbil, perquè no en són originaris, sinó que se'ls va introduir per intentar salvar-los. Em van cridar molta atenció les imatges dels cavalls dormint a les estructures que havien abandonat les persones. És una gran metàfora visual.

El teu cavall té memòria, com el cavall d’Història d’un cavall de Tolstoi, però la va perdent quan el domestiquen. 

— Sí, a Història d’un cavall és el cavall qui recorda, qui explica la seva història. Volia també reflexionar sobre fins a quin punt podem oblidar el lloc d'on venim quan canvien les condicions i ens habituem al nou estat de domesticació. És el cas, per exemple, d’un home que cau en l’esclavitud i se’l priva de la llibertat. El món laboral també pot comportar un grau d’esclavitud important. A nosaltres, per exemple, ens costa pensar en una vida sense la part laboral, sobre què podríem ser si tinguéssim tot el temps per administrar. Hem construït també un relat sobre la necessitat de dependre dels altres i sobre com és de fàcil prendre la llibertat a algú i també que ens la prenguin.

Aquesta pèrdua de llibertat es pot donar en molts àmbits... 

— La domesticació és sempre un procés violent. Ho és domesticar els animals, però també domesticar-nos a nosaltres mateixos. Només cal pensar en els inicis a les fàbriques i que fàcilment vam naturalitzar el fet d’estar tancats tantes hores en una fàbrica. Són condicions que creem nosaltres mateixos.

Al llibre hi ha una reivindicació de la nostra part més intuïtiva, més sensorial i menys domesticada, com quan l’Elena observa com el Constantí es relaciona amb els cavalls. Reivindiques poder comprendre de manera diferent. Com es fa això? 

— Vivim tancats en la raó i en el que suposa la racionalitat d’una manera massa absoluta. Jo no menyspreo la racionalitat, però penso que hi ha també una renúncia als sentits, a una forma d’aprendre, de connectar amb el cos, i alguns animals ens ho recorden. Quan perdem certs vincles és també una forma de desarrelament, perquè ens desvinculem també d’altres éssers i d'altres formes de sentir. 

¿És més fàcil que les dones convisquin amb els cavalls que no pas els homes? 

— L’home és més destructiu o potser les dones no hem tingut l'oportunitat de demostrar que destructives podem arribar a ser, perquè els llocs de poder fins ara no ens han estat accessibles. Sí que podem observar que hi ha un sistema polític que porta al desastre: les fronteres, les guerres, els refugiats... És una manera d'enfrontament i destrucció. 

Les fronteres són una part important del relat. Parles dels que les pateixen, però també dels que les vigilen.

— He viscut les fronteres des del privilegi. M'han interessat sempre, és pràcticament impossible pensar en un mapa sense aquestes fronteres i sense la gestió d'aquestes fronteres. Les fronteres són una manera d'excloure, de dir a algú que no té dret a ser-hi. Les fronteres també poden ser la mateixa pell. Hi ha moltes espècies migradores a qui no els importen les fronteres. Tanmateix, nosaltres ens hem fet fanàtics d'unes fronteres que no deixen de ser divisions creades de manera molt interessada.

L'estat i la família són ficcions?

— Són ficcions de les quals ens podríem despendre, però generen moltes adhesions, molt d'odi i molt d'amor. Són ficcions perquè les hem creat i no deixen de ser símbols, maneres d'organitzar-nos.

Ser humà és un prejudici?

— Ho diu el filòsof Friedrich Nietzsche, que parla de les ficcions que hem construït i també del desarrelament. Hauríem pogut construir altres ficcions, però hem construït aquestes i les hem vestit de tota una teoria amb les eines que tenim al nostre abast. És des del prejudici que hem construït el privilegi de ser humans respecte a les altres espècies.

Què tenim en comú amb els cavalls?

— Amb els cavalls tenim en comú coses molt bàsiques que sovint oblidem. Per a nosaltres de vegades és un símbol de llibertat i l'imaginem corrent lliure, però és més freqüent que el cavall vagi muntat per un genet. Des de l'altivesa els hem simplificat i imaginem que per viure bé només necessiten menjar i dormir bé. Però com ho podem saber? No podem entrar en l'alteritat d'un altre ésser que és radicalment diferent. Cada ésser té el seu món. Nosaltres tenim tota la part sensorial atrofiada, no tenim la seva memòria olfactiva. No envejo la incomoditat dels cavalls, però sí que penso que poden connectar amb moltes altres coses. El meu cavall té dret a la memòria de la seva pròpia espècie, de la llibertat i l'esclavatge, de la manada i la solitud, de l'esclavitud i la violència, de la carícia i la cura. No l'he buidat de raó ni tampoc li he superposat la pròpiament humana, però l'he posat en contacte amb humans que amb ell poden veure que es pot ser d'una altra manera.

—