Entrevista

Meritxell Martí i Xavier Salomó: "Censurar els contes clàssics és com dir que Auschwitz no va existir"

Formen un tàndem literari supervendes, amb un centenar de llibres traduïts fins a vint-i-quatre llengües

Meritxell Marti i ilustrador Xavi Salomo
Entrevista
4 min

BarcelonaUna casa de por (Flamboyant), de Meritxell Martí i Xavier Salomó, va publicar-se durant la Setmana del Llibre en Català. Només tres dies després, el conte –una iniciació al problema de l’habitatge feta d’humor i girs inesperats– ja liderava el rànquing de la secció infantil i juvenil. A l'últim Sant Jordi, els més venuts van ser La misteriosa i sorprenent casa de l’avi (Combel), que just sortia del forn, i La meravellosa i horripilant casa de la iaia, en segona posició. Junts, han fet àlbums il·lustrats multipremiats, com Sunakay (Flamboyant) i una pila de contes per a nadons. Els seus Bon dia i Bona nit (Combel) sumen 135.000 vendes a tot l’estat. Són parella a la vida real i tenen un fill de vuit anys. Viuen a Sant Llorenç Savall, des d’on compaginen una vida tranquil·la amb presentacions arreu del món.

Allò que anomeneu “terror cuqui” és una especialitat de la casa. Per què enganxa tant?

Xavier S.: El fàstic i la por són emocions fonamentals, de les més primàries. Per això ens agrada el cinema de terror. Ens atrau l’abisme, però des del sofà. Un sopar de por s’inspira en el banquet d’Indiana Jones i el Temple Maleït, quan a Kate Capshaw li serveixen una serp farcida de llangardaixos. És fastigós, però no en podem apartar la mirada. És una cosa molt humana.

Meritxell M.: Als basars xinesos el Halloween ocupa cada any més espai. El que és grotesc i truculent. És horrorós. Però hi ha una etapa de la infància que les criatures diuen "eeeecs" i riuen amb això. És normal i adaptatiu, com les batusses entre germans i germanes. Tampoc ho portem gaire a l’extrem, al cap i a la fi, ens adrecem als infants. A vegades li dic al Xavi: “Que es vegi menys aquest cervell!” [Riuen].

La defensa del planeta o el qüestionament dels rols de gènere apareixen al teló de fons de bona part dels vostres llibres. Els últims anys, les llibreries s’han omplert de contes que revisen els clàssics o transmeten les moralitats del segle XXI. Com ha de vehicular la transmissió de valors, la literatura infantil?

M.M.: Volem anar forts amb els canvis socials. Ens fa por que les noves generacions cometin certs errors del passat. Fins aquí, tot correcte. Però, com ho fem? Estem projectant coses adultes al món infantil. La canalla aprèn a través del joc, la manipulació. Ha de passar per certes experiències. Amb bona voluntat, estem colonitzant l’escola i els textos infantils. És un error. No tinc una bola de vidre, però intueixo que no és aquesta la millor manera d’aconseguir que siguin homes i dones amb certs valors. És clar que volien educar els nens amb aquells contes. Però també contenen arquetips potentíssims.

X.S.: Era una altra època, però no podem privar d’això als infants. Si els censurem, estem exercint el revisionisme històric. És com dir que Auschwitz no va existir. No es pot dir que Sant Jordi era una dona. A més, donar als infants llibres que els ensenyen a comportar-se és nociu des de tots els punts de vista. Des del punt de vista pedagògic i intel·lectual i des del punt de vista del vincle que farà el nen amb el llibre. Això no és literatura, és un avorriment enorme. I farà que el nen digui: "Mira, llibres no; prefereixo una pantalla o jugar amb els amics". Tenim l’obligació moral de proporcionar històries que els atrapin. Allà ja hi són les emocions, els valors i els contravalors. Els nostres protagonistes sovint no són del tot bons ni dolents. Avui potser ho fem bé, però potser demà ho fem malament. I això és molt més ric.

Algunes famílies i escoles opten per no explicar alguns dels clàssics.

X.S.: No podem fer com Winston Smith a 1984. Agafar els llibres i, tot allò que ens sembla censurable, cremar-ho, esborrar-ho i fer-ne nous llibres. No podem fer desaparèixer el passat. Per a mi, Hergé és un autor de referència. A Tintín al Congo es nota molt el colonialisme belga. Però no li puc negar al meu fill, li encanta.

M.M.: Ell mateix veu que no hi ha cap dona entre els científics. Li expliquem que, en aquella època, costava trobar una dona a certs cercles perquè no l'hi deixaven entrar. Ara estem en un altre punt, però no podem canviar el passat. Però podem treballar críticament. Preguntar què en pensen. També podem crear noves llegendes, i generar, així, una nova mirada.

L'últim informe PIRLS i el PISA assenyalen una estrepitosa davallada de l’hàbit lector entre infants i joves. Com llegiu aquest problema?

M.M.: Penso que té a veure amb la pobresa d’algunes llars, però també amb la manca de presència dels adults a casa. L’escola ho està fent superbé. Potser a vegades hi falten persones formades en literatura, però s’està fent bé. Però, és clar, si a casa no hi ha ningú… Els pares estan treballant, o al gimnàs, o comprant. En la voràgine. Molts no conversen a l’hora de sopar. I, si no hi ha oralitat, no hi ha lectura. Precisament, la nostra proposta de valor és proporcionar a les famílies una excusa per passar temps junts fent alguna cosa bonica.

Com ha afectat la criança en els vostres contes?

X.S.: Els nostres bestsellers ho són gràcies al nostre fill. És el nostre mestre. Ell ens diu si una història funciona i enganxa. Hem après a llegir d’una altra manera gràcies als seus ulls.

Com és treballar en tàndem, sent parella?

X.S.: Complicat [Riuen].

M.M.: Si no visquéssim junts no faríem els llibres que hem fet. Passo per aquí i veig el que està fent el Xavi. A vegades ell em deixa els dibuixos i jo li deixo una nota. Començo a fer bullir l’olla textual i…

X.S.: Llavors, ens trobem, ens ensenyem què tenim i ho fem casar. La maqueta del nostre nou projecte està ple de gargots i notes de la Meritxell. Ve, torna, va. I tot això surt mentre cuinem o sortim a fer un tomb.

Sobreviuran, els contes, al món de les pantalles?

X.S.: I tant. És un objecte perfecte i ho continuarà sent al llarg de molts segles. La roda no es pot millorar, és un objecte ideal.

M.M.: No sabem què passarà d'aquí a un mil·lenni, jo no posaria les mans al foc. Però quan ja no quedin llibres, ja no valdrà la pena viure aquí.

stats