Cent anys d’un tità anomenat Vicent Andrés Estellés

Aquests dies s’ha commemorat el centenari de naixement d’un dels gegants més importants de la literatura catalana del segle XX: Vicent Andrés Estellés. L’efemèride coincideix amb els cent anys de la mort de Joan Salvat-Papasseit, curiosa però perfecta sincronicitat, ja que tant Estellés com Papasseit són dos dels poetes més estimats pel poble. Això s’ha pogut comprovar en la increïble quantitat d’actes que s’han dut a terme per celebrar les seves figures i els seus llegats, des de ponències i concerts fins a sopars populars. I tot plegat sota una penosa situació política, perquè a les terres valencianes l’actual govern –en la seva persistent i destructiva estratègia anticatalanista i espanyolista– no ha volgut dur a terme cap acte ni tampoc ha facilitat cap ajuda per festejar els cent anys de l’ambiciós configurador del Mural del País Valencià, un projecte que torna a estar a les llibreries gràcies a la nova obra completa revisada que està publicant l’equip de 3i4 i que, a hores d’ara, ha arribat a l’onzè volum. Bravo!

L’obra de Vicent Andrés Estellés és, en efecte, immensa en tots els sentits: per la seva prolífica mida, però també pel prodigiós torrent verbal que genera amb una energia infinita i encomanadissa, fins i tot diria que euforitzant. Molta gent es perd en aquest oceà colossal. Per aquest motiu, i per convertir-se en una brúixola que ajudi a navegar dins de les seves abundants aigües, el poeta Jaume Pérez Montaner –un dels amics d’Andrés Estellés i una de les persones que més l’ha defensat– ha triat les millors composicions estellesianes en una antologia que sense cap mena de dubte esdevindrà d’obligada referència a partir d’ara: Una tendresa oculta (poemes escollits). El títol és sincer i eloqüent: amb la seva selecció, Pérez Montaner ha fugit dels camins ja fressats per desocultar poemes igual de magistrals que potser no eren tan coneguts com els grans èxits del fill del forner de Burjassot. Una tendresa oculta és un magnífic compendi de fam i de sexe, de furor i de vida, un nucli orgànic i impressionant que ens obre les portes a noves (re)lectures d’un autor que, com Blai Bonet, no s’esgota mai.

I és que Vicent Andrés Estellés és un d’aquests poetes que empenyen a estimar la poesia, per això és ideal per al jovent o per a persones que encara no saben que la poesia pot esdevenir una de les seves passions. Jo soc un dels afortunats que va començar a adorar la poesia gràcies a ell: fa més de vint anys, la professora i investigadora Margalida Pons ens va portar el Llibre de meravelles, al costat d’un poema visual de Joan Brossa, a una classe de teoria de la literatura i literatura comparada a la UIB. Tal epifania em va ser un baptisme de foc que va canviar la meva vida per sempre i cap a bé. Gràcies a miracles com aquest, Estellés continua viu, i reverbera. Per molts anys i bons, Mestre!