Han passat cent anys des que va néixer “el xiquet de cal retratista”, al poble de Valls. En moltes ocasions vam sentir Francesc Català-Roca definir-se com un autodidacte, però realment la universitat era a casa seva, el seu mestre va ser el pare i els llibres de text la seva biblioteca. Uns anys després, amb el cop d’estat contra la República, el seu pare va entrar a treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El Francisco, llavors amb 14 anys, hi va entrar d’aprenent al costat del seu pare, ajudant a muntar cartells com aquell tan conegut d’Aixafem el feixisme, i revelava els rodets que arribaven del front de guerra. La seva sensibilitat per la realitat i l’aprenentatge del reporterisme es van consolidar mirant aquelles fotos i també escoltant les persones que hi passaven: André Malraux, Errol Flynn, Paul Robeson... i aquell reporter hongarès desconegut que després es va fer famós com a Robert Capa. Una bona escola, déu-n’hi-do!
Acabada la guerra, el pare no va poder continuar la feina de fotògraf i van ser els fills els que van tirar endavant l’economia familiar. Fins que l’any 1948 el Francisco va obrir el seu propi estudi, amb una única càmera que li va cedir el seu pare. Aquell instrument de fusta sense obturador, que calculava el temps a ull, va marcar l’estil de la primera època de Català-Roca, amb temes amb poc moviment que, malgrat el seu ingent arxiu fotogràfic que ara es conserva, comprovem que resolia en pocs disparaments. De seguida va tenir una filosofia pròpia del llenguatge fotogràfic que es resumeix en una veritat sorprenent: les fotografies estan totes fetes a disposició de qui les vulgui “prendre”. Les fotografies no “es creen”. La fotografia és un sistema sostractiu, que va en diferent sentit que la pintura, el dibuix o l’escultura, que són additius. Tot consisteix en veure la fotografia com a traducció de la realitat. Aquesta última no ha d’enterbolir la vista, només fixada en les còpies com a fruit de la collita. Teories senzilles per a conceptes complexos. Així pensava Català-Roca, un d’aquells fotògrafs fotògrafs que va creure fermament en la capacitat comunicativa de la fotografia, que no necessita paraules ni peus de foto. S’ha de llegir amb la mirada. El Francesc, que va néixer en la plenitud de la tècnica del blanc i negre, va tenir el privilegi de poder experimentar amb la fotografia en color, el gruix de la seva producció fotogràfica dels últims anys. Una producció que encara s’ha de descobrir més enllà de les publicacions, on les ombres, els reflexos i els fragments guanyen terreny a la descripció.
Obrint camins
Català-Roca va rebre el Premio Nacional d’arts plàstiques el 1983 quan la fotografia, a l’entorn de la cultura, encara no era considerada més enllà de la seva utilitat comercial. La sorpresa va ser gran per a ell, que va celebrar el premi no amb vanitat, sinó per a mèrit de la fotografia i de tots aquells que tant es van esforçar en la seva carrera sense aconseguir la llibertat en l’encàrrec. Els fracassos per a ell havien estat incentiu per continuar “fent coses” que obririen nous camins d’experimentació. Entenia la fotografia com una disciplina molt nova, que trencava la tradició de l’art. “Arribarà un moment -deia-, quan hi hagi perspectiva, que se sabrà quin va ser el primer fotògraf, la visió del qual ja estaria del tot deslligada de la pintura”. Ell pensava que caldrien molts anys per saber-ho. Ara no ha passat gaire temps, però han passat moltes coses que ens situen en un altre context que a ell li hauria agradat molt de conèixer: la imatge a l’abast de tothom i les possibilitats increïbles de la comunicació que han inaugurat les noves tecnologies. D’aquesta nova era de la imatge, potser ell és el primer fotògraf conegut a Espanya. Enguany celebrem, llavors, el centenari d’un nou art.
El projecte d’aquest centenari, en comptes de centrar-se en la nostàlgia del passat, vol actualitzar la figura d’aquest fotògraf exemplar, multidisciplinari, la fotografia del qual va estar al servei de la societat de manera molt diferent, d’interès per la cultura, la publicitat, la indústria, la història i les humanitats. A imatge de les torres humanes dels castells que s’aixequen al seu poble, Valls, el projecte d’aquest centenari es vol construir amb la cooperació de tothom, entitats, fundacions, escoles i qualsevol col·lectiu que vulgui sumar-se a l’objectiu de fer arribar l’obra de Francesc Català-Roca on encara no ha arribat. Fins i tot més enllà de les nostres fronteres, aconseguint el perfil internacional que reclama la seva qualitat indiscutible. Buscant la llum, com feia el mestre, aquest projecte voldria il·luminar el rastre de Català-Roca a les col·leccions i els fons públics i privats, els llibres publicats i els encara inèdits, els textos, els personatges, amics i artistes, per oferir estímuls a les institucions, fundacions, museus, biblioteques, editorials, galeries, escoles i universitats, perquè pensin autònomament els seus projectes. Motivar tots els agents culturals a implicar-se en la celebració de l’Any Català-Roca i, respectant estils i objectius propis, aconseguir una reflexió diversa a partir de la seva obra.