El cervell té la major concentració de microplàstics del cos humà, segons un estudi

BarcelonaCada vegada hi ha més evidències científiques de com les nanopartícules de plàstic que ens envolten acaben dins dels nostres cossos. L’última l’han publicat aquest dilluns investigadors d’Alburquerque a la revista Nature Medicine. Segons una recerca feta amb mostres de cadàvers humans del 2016 i del 2024, els microplàstics s’acumulen al cervell, al ronyó i al fetge, si bé es detecten a uns nivells més alts al teixit encefàlic. A més, s’han trobat concentracions més elevades de fragments o escates de polietilè en persones que han mort els últims anys que en altres mortes fa gairebé una dècada.

Tot i que els seus possibles impactes per a la salut humana encara no estan clars, els autors de l’estudi destaquen que aquestes troballes encaixen com la conseqüència de l'augment de les concentracions globals de plàstics al món. De fet, la quantitat de nanopartícules i micropartícules de plàstic ambiental –que oscil·len entre un nanòmetre de grandària i 500 micròmetres– ha augmentat molt els últims 50 anys. I si bé hi ha un mantra en el camp de la toxicologia que diu que és la dosi la que fa el verí d’una substància o element, de moment, no queda clar si la presència d’aquests plàstics en l’organisme és nociva per a la salut humana.

El cervell també "engoleix" microplàstics

La majoria dels estudis que s’han fet fins ara sobre microplàstics en teixits humans –sobretot en intestí, pulmons i placenta– utilitzaven mètodes d'espectroscòpia microscòpica visual, però sovint l’observació es limitava a les partícules de més de 5 micròmetres. L’investigador del departament de Ciències de la Salut de la Universitat de Nou Mèxic, Matthew Campen, ha liderat un grup multidisciplinari que ha utilitzat un mètode nou –la piròlisi acoblada a cromatografia de gasos amb detecció per espectrometria de masses (Py-GC/MS)– per analitzar la distribució de microplàstics i nanopartícules en mostres de fetge, ronyó i cervell. Totes procedeixen de cossos humans que van ser sotmesos a una autòpsia entre el 2016 i el 2024.

Després d’analitzar 52 exemplars de cervell (28 del 2016 i 24 del 2024), els investigadors van detectar aquestes partícules plàstiques en totes les mostres, independentment de l’any. No obstant això, les mostres cerebrals preses l’any passat, totes derivades de la regió de l'escorça frontal, contenien concentracions substancialment més altes que la resta dels teixits. Segons l’estudi, la concentració de massa total de plàstics als cervells analitzats va augmentar aproximadament un 50% en els últims vuit anys i era entre 7 i 30 vegades més gran que les observades en fetges o ronyons.

Els autors també van trobar que les mostres de fetge i cervell del 2024 tenien concentracions significativament més altes de micropartícules i nanopartícules de plàstic que les mostres dels mateixos òrgans del 2016. Després van comparar aquestes troballes amb les de mostres de períodes de temps anteriors (1997-2013) i van concloure que hi havia concentracions més altes de partícules de plàstic a les més recents.

Cervells amb demència

L’estudi deixa clar que, si bé l’any de la defunció aportava diferències, no ho feien l’edat, el sexe, l’ètnia o la causa de la mort. Amb tot, es planteja una altra troballa interessant sobre la qual els investigadors volen continuar indagant: hi havia una concentració més alta de partícules microplàstiques i nanoplàstiques en 12 cervells de persones que havien tingut un diagnòstic de demència que en aquells que no en tenien. En concret, a les parets cerebrovasculars i les cèl·lules immunitàries. “Aquests resultats constaten la necessitat de comprendre millor les vies d'exposició, absorció i eliminació i les possibles conseqüències per a la salut dels plàstics als teixits humans, especialment al cervell”, adverteixen els autors.

Malgrat que les troballes identifiquen una associació, no estableixen un vincle causal entre les partícules de plàstic i els efectes sobre la salut, però els investigadors defensen que es necessiten més estudis a llarg termini amb poblacions més grans i més diverses per determinar com es produeix l'acumulació i quin paper té en els trastorns neurològics.

Per a la directora de l'Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l'Aigua (IDAEA-CSIC), Ethel Eljarrat, dades com aquestes evidencien "la necessitat d'assolir de manera urgent acords internacionals per aconseguir posar un topall a la producció de plàstic". En declaracions a SMC Espanya, també considera fonamental posar el focus en diversos dels additius químics utilitzats com a retardants de flama o plastificants, ja que són capaços de travessar la membrana hematoencefàlica i arribar al cervell. "Se sap que diversos d'aquests compostos produeixen efectes neurotòxics, per la qual cosa cal que les futures investigacions no es limitin únicament als possibles efectes físics que pugui causar la presència dels microplàstics al cervell, sinó també centrar-se en els efectes químics dels additius ", conclou.