Cesk Freixas: "M'hauria agradat no entrar en la dinàmica de fer tants discos perquè la indústria t'ho demana"

Cesk Freixas (1984) va néixer al pis de sobre d’una fusteria familiar de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès), on anys més tard va treballar: "M'hauria agradat dedicar-m’hi, però vaig haver de deixar d'ajudar quan tenia 13 o 14 anys perquè em van detectar asma".

Amb un pare fuster i una mare dedicada al sector tèxtil i a les feines de la llar recorda la infància amb una sensació constant de "tenir sempre l’aigua al coll": "Molts cops no podia anar de colònies, al cinema o anar a fer un beure amb els amics". També recorda tenir vergonya d’explicar-ho als amics: "Posava alguna excusa, deia que em quedava a casa estudiant o llegint".

El cantant, escriptor i director de l’Aixeta, una plataforma de micromecenatge per a autors, va començar estudiant geografia: "Gràcies a les beques vaig poder anar a la universitat". I, per pagar-se les dietes i el transport, treballava: "Vaig començar en una llibreria del poble i després ho combinava venent entrades a la piscina municipal". Així es va poder pagar la seva primera guitarra: "Ho recordo amb una especial estima, perquè em va permetre començar a fer concerts en solitari i obrir una altra via d'ingressos". Fins a aquell moment, la música era una afició i tocava amb els instruments que li deixaven els companys, però aquella compra va ser un punt d’inflexió: "Sense haver estudiat música vaig començar a crear uns hàbits de treball i vaig fer moltes cançons".

"He rebut i rebo amenaces de l'extrema dreta"

El cantautor recorda uns inicis de "picar molta pedra": "Com que t'apassiona, la gent es pensa que no cal tenir en compte criteris laborals i econòmics, i això situa tot el treball cultural en un estadi de precarietat sistèmic". "Per altra banda, treballar amb coses tan etèries com són les emocions —traduïdes en cançons— fa que també sigui molt difícil posar-hi un preu", detalla l’artista. Segons Freixas, la indústria només retroalimenta les propostes que funcionen, i deixa sense lloc ni finançament les petites propostes. Aquests grups i les empreses que els contracten assegura que ho controlen absolutament tot, fins i tot les subvencions públiques, i en treuen beneficis sobredimensionats.

En aquest sentit, el cantant sosté que ell no ha volgut mai entrar en aquest "joc": "El meu caixet sempre ha estat al voltant de 1.500 o 2.000 euros. Amb això, jo sempre n'he tingut prou per cobrar bé i per pagar bé el meu equip". I segueix: "Jo mai he volgut especular, hauria pogut posar el meu caixet a 10.000 euros si hagués volgut, però hi hagués hagut menys diners per repartir en altres propostes musicals".

La remuneració en aquest sector, a més de precària en molts casos, és cíclica i inestable. Així doncs, la seva trajectòria d’escriptor no ha sigut només una passió: "També ha sigut una font d'ingressos que m'ha ajudat a aguantar aquells mesos en què les coses en l'àmbit musical no eren tan abundants", assegura l’autor.

La dificultat de fer un disc

Pel que fa a les finances personals, assegura que era nefast gestionant els diners, però amb el temps n’ha après. "A més, molts dels meus discos els he pogut publicar perquè els meus seguidors han fet precompres o campanyes de micromecenatge", explica l’artista. Els discos requereixen molta capacitat d’inversió: "Costen al voltant d'uns 20.000 euros". Vist en perspectiva assegura que potser s’hauria pogut estalviar el quart i el sisè disc: "M'hauria agradat repartir aquestes inversions amb altres històries i no entrar en aquesta dinàmica tan de la immediatesa de fer tants discos perquè la indústria t'ho demana".

Pel que fa a l’habitatge, sempre ha viscut de lloguer: "Se'ns acaba el contracte d'aquí a un any i amb la meva parella estem considerant la compra per un tema de necessitat, perquè on vivim el mercat del lloguer és inexistent, tot se'n va cap al lloguer estacional".

Ara, i després de 21 anys dedicant-se exclusivament a la música, Freixas tanca una etapa: "Tinc ganes de fer aquesta pausa. Ho necessito pels horaris, per poder estar amb els meus fills i recuperar molt de temps dels caps de setmana". "Tinc ganes de seguir enfortint l'Aixeta com a director i de seguir tirant endavant el meu projecte editorial i espero que signifiqui també una entrada de diners. Vull que es converteixin en les meves feines i quan torni la música, que la música no sigui només el meu únic suport econòmic, sinó que tingui altres entrades de diners. Amb la idea d'agafar-me la música amb més calma", sentencia el cantant.