Ser groc als Estats Units

Interior Chinatown, de Charles Yu (Los Angeles, 1976), és una original barreja de gèneres plena d’humor, un relat experimental i al·legòric que explora qüestions fondes com l’assimilació cultural, el preu de l’ascensió social, la cultura pop, la immigració, l’ansietat paralitzant, la fugida dels papers que ens veiem obligats a jugar i els estereotips racials. La pregunta clau del llibre de Yu és: la raça realment ens condiciona a no poder aspirar a res millor?

A partir d’una estructura teatral en set actes, la trama d’Interior Chinatown es vehicula a través del seu protagonista, Willis Wu, que no se sent protagonista de res perquè és groc. No és privilegiat com el blanc, ni està oprimit com el negre. Relegat al marge, mai no pot ser l'estrella de la seva pròpia narrativa. Viu en "una habitació a la vuitena planta de l'Edifici HPO de Chinatown", un lloc minúscul amb "coses dins de coses dins de coses", i cada dia baixa al restaurant xinès Palau Daurat situat sota l’edifici, un espai sòrdid que fa les funcions de plató de televisió on es grava la sèrie policíaca Blanc i negre —de l’estil de CSI—, amb una Poli Blanca i un Poli Negre, herois, guapos, intel·ligents i talentosos. Ell, per contra, és un jove asiàtic que mira de triomfar com a actor a Hollywood. Per a Willis Wu, interpretar algú semblant a Bruce Lee és un somni: vol fer el gran paper de "Paio del kungfu", però se sent frustrat perquè el sistema només li ofereix papers de "Paio oriental de fons". Després d'ensopegar en el punt de mira, Willis es veu llançat a un món més ampli del que mai ha conegut en què descobreix la història secreta del barri xinès i el llegat enterrat de la seva pròpia família. Willis treballa i viu en una mena de metamón on els actors poden parlar entre ells durant les escenes. La reflexió de Yu es basa en els estereotips en la representació de la cultura asiàtica a la televisió i al cinema ("Valia més una llegenda que una estrella"), i en la història de la discriminació —a la llei, i més tard a la pràctica— que ha fet més difícil l'assimilació dels asiàtics-americans a Amèrica. Però com diuen a Blanc i negre: "el model funciona, i no s’ha de potinejar un model que funciona".

La vida com a simulació

Quant a l’estil narratiu, en una interessant segona persona, Yu aposta per la confusió i per un narrador que jutja tothora el protagonista: "D’alguna manera t’has quedat atrapat en una versió de fireta del país d’origen". Hi ha una norma literària al començament, però l’autor de seguida la doblega i trenca les regles. Notem com, literalment, hi ha un guió de televisió. Un guió dins el gran guió que després derivarà cap a pensaments o monòlegs interiors del protagonista. Tot es torna molt borrós i el lector no acaba de saber mai si és dins el cap del personatge o si el que està passant és veritat. Som en un espai molt interior, en una mena d’escenari de pel·lícula però també en un territori mental, un panorama psicològic que retrata el que representa el fet d’estar marginat tal com se senten Willis, la seva família i la resta de persones de la comunitat.

El lector suporta el tema central de l’obra —la vida com a simulació— gràcies a la qualitat literària i a l’humor excepcionals de Yu. Els conceptes artístics i polítics actuen com una porta d’entrada a l’exploració de la condició humana. Interior Chinatown és una sàtira conscient i càustica contra al món de l’espectacle americà en la qual Yu distorsiona i difumina la línia quasi invisible entre la vida i l’entreteniment guionitzat per parlar-nos, encara, de la ficció especulativa i de la política d’identitat.