‘Chirivel, 18 km’, un conte de Sebastià Alzamora

‘Chirivel, 18 km’

—Este castillo tiene quinientos años, por lo menos. O quizá más.

En Miquel no sabia què l’irritava més, si els comentaris de n’Antonio des del seient del darrere o el silenci idiota del seu amic Pau, que anava de copilot. No n’hi havia prou d’haver perdut les claus i amb l’absurd viatge d’anada i tornada de Vélez Blanco a Chirivel, que a sobre calia aguantar el iaio.

—Este domingo hay paella en Puerto Lumbreras.

Només faltava això. Encara li demanaria que els hi acompanyés, a ell i a na Marifé. I, si li ho demanava, en Miquel no tindria manera de negar-s’hi, perquè ara li devia un favor, a n’Antonio. Al cap i a la fi, eren ells que l’havien anat a cercar a Chirivel per destorbar-lo amb el tema de la clau. Ja arribaven a Vélez, però, quan haguessin obert la caseta, encara caldria tornar n’Antonio de bell nou a Chirivel, i després reprendre el camí cap a Vélez per descansar d’una vegada. Divuit quilòmetres per l’autovia, segons constava als indicadors, més sis o set de carretera secundària, multiplicat per quatre trajectes, això feia una distància d’un centenar de quilòmetres, que s’havien de sumar als gairebé tres-cents de l’excursió que havien fet durant el dia. Soparien a mitjanit, com a molt d’hora, i això si no hi havia cap més contratemps. I tot perquè en Pau havia extraviat, segurament a la platja del cap de Gata on havien anat al matí, la clau de la caseta que tenien els cunyats d’en Miquel a Vélez, i no se n’havia adonat fins a l’hora de sopar. Naturalment, en Miquel no se n’havia fet cap còpia, de les claus, i l’únic joc disponible estava en mans de n’Antonio i na Marifé, el matrimoni de jubilats que cuidaven la caseta a l’hivern. En trucar-los, s’havia trobat que no eren a Vélez, sinó a Chirivel, on passaven uns dies amb na Juana, la filla gran. I n’Antonio, sempre excessivament sol·lícit, havia insistit a acompanyar-los a obrir la caseta, per si hi havia cap problema. Na Carolina i na Maria del Mar, que per algun motiu suportava en Pau, havien quedat a la casa d’en Miquel, preparant el sopar, mentre ells feien l’itinerari. Un embolic ben estúpid per culpa de la típica badada d’en Pau, que sempre havia de fer el mateix. En Miquel va sentir que l’estómac li grunyia. Estava cansat, no li agradava conduir de nit, feia una calor del dimoni i, per rematar-ho, al cotxe de na Carolina (que havia insistit que se l’enduguessin, perquè, al d’en Miquel, no li funcionava l’aire condicionat), li fallava un far del davant.

—Es todo cal y arena. Nada de cemento —n’Antonio, després d’un silenci breu.

—Perdó? —en Miquel no l’havia entès.

—El castillo. Está hecho de cal y arena. Ni una miaja de cemento.

El castell de Vélez Blanco, una baluerna mal il·luminada d’un color entre siena i beix, senyorejava el poble de dalt d’un penyal, com si estigués a punt de saltar-hi al damunt i empassar-se’l.

—Doncs sí que aguanten, la calç i l’arena.

Per una vegada que en Pau es decidia a badar la boca, amollava una bajanada encara més clamorosa que les de n’Antonio. A cada moment, en Miquel s’adonava que havia estat un error convidar-lo a passar aquells dies a Vélez, però ara ja no hi podia fer res. Va intentar trobar un tema de conversa que, almenys, no fos del tot descoratjador.

—Com està na Juana? —va demanar en Miquel, sense gairebé recordar que un estiu de feia molt de temps hi va tenir un mig afer.

—Bien —n’Antonio, capficat—. Ahora pasamos unos días en su casa, na Marifé y yo. Pero, a mí, Chirivel no me gusta. A mí me gusta Vélez.

Ja era alguna cosa. En Miquel va continuar en la mateixa línia:

—I a na Lola, com li va la vida?

N’Antonio no va respondre. De cua d’ull, en Miquel el va veure al seient del darrere, amb el cap a les fosques. També va observar, de rampellada, que en Pau feia cara de lluç.

—Què conta na Lola? —va tornar-hi. Potser n’Antonio no l’havia sentit, tal vegada havia perdut oïda.

—¿Irás el domingo a la paella de Puerto Lumbreras? A la Marifé le gustaría.

En arribar a Vélez, desolació: n’Antonio s’havia equivocat de manat de claus. En Pau va fer un parell d’intents d’obrir alguna de les finestres (intents absurds, sobretot perquè les finestres eren enreixades). Es va sentir enfonsat, en percebre la mirada de na Maria del Mar, que traspuava un avorriment còsmic. Na Carolina intentava mantenir la calma; en Miquel, també, però li costava un esforç cada vegada més gros. Ara caldria tornar a Chirivel, agafar les claus correctes —si les trobaven—, venir un altre cop a Vélez, obrir la caseta, anar novament a Chirivel a deixar-hi n’Antonio (l’opció que s’abstingués d’acompanyar-los calia descartar-la d’entrada) i arribar finalment a Vélez a les tantes. El malson i els quilòmetres a recórrer es multiplicaven, acompanyats d’un fàstic incipient.

—Antes sí que sabían construir —va dictaminar n’Antonio, en tornar a passar sota el penyal coronat pel castell.

Van sortir de la carretera secundària i, en enfilar l’autovia, va veure de bell nou l’indicador: “Chirivel, 18 km”. Per què aquell homenet s’havia entossudit a compartir amb ells aquell viatge ridícul? N’hi hauria hagut prou que els deixés la clau i l’endemà ja l’hi haurien tornat, després de fer-ne la còpia. Però res: tant sí com no, aquell bon home s’havia estimat més acompanyar-los en l’excursió nocturna que quedar a casa mirant la tele. Tantes ganes tenia de sortir? D’aquesta manera, els havia obligat a fer el doble de camí; ara, ja, el triple. Un pensament desagradable va assaltar el cervell d’en Pau: i si n’Antonio havia agafat expressament les claus equivocades? Va remenar el cap per espolsar-se la idea.

—En el pueblo de Fondón hacen un vino que le llaman las Tetas de la Sacristana.

—He, he —en Pau es va adonar de la mirada que li va adreçar en Miquel i se li va tallar en sec la rialleta. Després li van venir a la memòria els ulls desaprovadors de na Maria del Mar i es va tornar a immergir en cavil·lacions ansioses.

A l’entrada de Chirivel, els va aturar la Guàrdia Civil: eren les festes del poble veïnat i hi havia controls pertot arreu. Tanmateix, quan l’agent va comprovar que dins el cotxe hi viatjaven dos homes adults i un ancià, es va limitar a fer-los notar que duien un pilot mig apagat i que farien bé de canviar-lo com més aviat millor. Després que n’Antonio hagués baixat a casa seva i hagués agafat el clauer suposadament bo, es van aturar a una benzineria, van omplir el dipòsit i van intentar canviar el llum avariat: el paio que estava de servei, però, desconeixia quin recanvi corresponia a aquell model de cotxe. En Miquel i en Pau encara ho sabien menys. Haurien telefonat a na Carolina, però en Miquel s’havia oblidat el mòbil a Vélez i el d’en Pau havia esgotat la bateria. Van decidir continuar amb el llum avariat. Divuit quilòmetres després, quan deixaven l’autovia per tornar a enfilar la carretera cap a Vélez, els va aturar un altre control, menys benèvol: aquesta vegada sí que els va caure una multa. La nit tornava més calorosa per moments. Van continuar en silenci, fins que la silueta en clarobscur del castell de Vélez va tornar a comparèixer davant seu.

—Menúa la tenéis montada los catalanes con lo de prohibir aprender castellano a los chavales.

A què venia allò? Mai de la vida n’Antonio havia parlat de política amb en Miquel, que detestava, per cert, que n’hi parlessin.

—Això és fals —va respondre en Pau, que va voler prendre la iniciativa, però que hauria fet millor de callar.

—A mí me parece muy bien que se enseñe el catalán —va seguir n’Antonio, com si no l’hagués sentit—, pero para eso no hace falta ir contra el castellano. Eso no está bien.

En Miquel va decidir tallar-ho abans que la cosa empitjorés.

—Antonio, abans no m’ha dit què fa na Lola —el to li va sortir insidiós.

El vell va callar novament. En Miquel va mirar pel retrovisor i el va veure que acotava el cap. Va escampar la vista a través de la finestra del cotxe i es va fixar en la lluna damunt el castell de Vélez. Li va semblar que era minvant, però mai no n’estava segur.

—A la Lola, ayer hizo un mes que la enterramos.

En Miquel va reduir una marxa abans d’entrar en una curva. Dins el cotxe només sentien el rugit del motor.

—Este invierno se puso mala —va concloure n’Antonio.

Entraven a Vélez, i en Miquel va sentir en Pau que donava el condol al vell. Hauria volgut dir alguna cosa, però una sensació estranya, entre angúnia i vergonya, li ho va impedir.

Encara havien de comprovar si la clau que duien aquesta vegada era la de la casa, i després els quedava molt camí per fer.