Cinc anys de la pandèmia que ho va canviar tot

A finals d’aquest mes de novembre farà cinc anys dels primers contagis pel virus del SARS-CoV-2 en un mercat de marisc de la ciutat xinesa de Wuhan. Era l’inici de la pandèmia de la covid-19. El virus va donar lliçons de fragilitat universal i d’ineficàcia de les fronteres i, per a molts, el confinament va ser un punt de reflexió sobre el model capitalista amb propòsits nous –com fem cada Cap d’Any– i en què s’albiraven respostes més racionals sobre el sistema productiu i el model de consum i d’organització social. Avui, un lustre després d’una de les pitjors pandèmies de la història, i malgrat l’encadenament de crisis i els nous vents de proteccionisme, el capitalisme continua tenint una mala salut de ferro. El comerç internacional tira –sobretot el de serveis–, les empreses estan sanejades i les famílies, malgrat l’encariment del cost de la vida, compren i viatgen més que mai. Però el model comporta sobreproducció, excés de consum i riscos mediambientals.

El problema és que hem anat encadenant crisis, diu l’economista i professor de la UOC Josep Lladós, cosa que no havia passat mai. “Després de la pitjor resposta que podria haver fet Europa a la crisi financera i quan ens començàvem a recuperar, arriba la pandèmia, esclata la guerra d’Ucraïna, augmenten les tensions internacionals... I tot plegat dificulta molt poder fer polítiques estratègiques i transformacions sistèmiques. Tot i això, hi ha alguns canvis en la composició del comerç internacional”.

El canvi principal és que ha augmentat molt més el comerç de serveis que el de mercaderies. Segons dades de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), mentre que el primer va créixer un 6,3% entre el 2019 i el 2023, el de serveis el va més que triplicar i es va enfilar un 21%. L’ONU Comerç i Desenvolupament (l’antiga UNCTAD) ho explica per l’augment de serveis associats a la digitalització i la intel·ligència artificial i per la transició energètica. El principal motiu d’aquest canvi és la Xina, que “ja porta anys adquirint coneixement i cada cop és menys la fàbrica del món". "Ara consumeix més inputs que abans, molts dels quals els ha substituït per proveïdors locals i frena el flux del comerç”, explica Lladós.

Aquesta terciarització també s’està notant a Espanya, on un dels pilars del creixement econòmic s’ha sustentat en les exportacions, tant de mercaderies com, sobretot, de serveis d’alt valor afegit, fet que indica el “canvi estructural que viu el sector exterior”, destaca la investigadora principal del Reial Institut Elcano, Judith Arnal. Serveis vinculats a la consultoria general, la digitalització i el programari; a l’arquitectura; al màrqueting... Des de qualsevol despatx de Barcelona es pot treballar per a l’altra punta del món. L’economia espanyola és avui més oberta que fa cinc anys: les exportacions han passat del 35% el 2019 al 39% el 2023.

El director d’economia espanyola de CaixaBank Research, Oriol Aspachs, coincideix en el diagnòstic sobre l’economia espanyola, de la qual lloa la “capacitat de resposta gràcies a l’aplicació dels expedients de regulació d’ocupació temporal [ERTO] i les línies de liquiditat [crèdits ICO], que van permetre esmorteir l’impacte i permetre una recuperació més ràpida”.

Menys conflictivitat i més teletreball

Les dades que aporta en aquest sentit el director de relacions laborals de Foment del Treball, Javier Ibars, són prou contundents per veure l’impacte de la pandèmia i la recuperació posterior. El 2018 va ser l’any amb menys conflictivitat dels últims deu, i les empreses catalanes van presentar 269 expedients en totes les seves modalitats (d’extinció, de suspensió de contracte i de reducció de jornada), que van afectar 5.631 treballadors. L’any 2019 se’n van presentar 403 amb una afectació de 5.631 i l’any següent, el de la pandèmia, es van disparar fins a 130.556 expedients que van afectar més d’un milió de treballadors –la gran majoria eren de suspensió–. La corba va caure estrepitosament l’any següent (7.466 procediments i 107.245 persones afectades) i les últimes dades disponibles, fins a l’octubre d’aquest any, mostren una tornada a la normalitat, amb una xifra de 443 expedients i una afectació superior als 11.500 empleats.

Un segon gran canvi de les empreses i del mercat de treball és la irrupció del teletreball, tot i que la corba també ha baixat. Abans de la pandèmia, el treball en remot tenia una incidència minoritària, amb només un 8% del total d'empleats. Durant la pandèmia, el percentatge va augmentar dràsticament i va arribar a un pic de fins al 30% en algunes comunitats, com Madrid. Avui, amb dades del segon trimestre, l’accés al teletreball és del 14,4% (15,2% a Catalunya), segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), molt per sota de la mitjana europea, que és del 22,4%. “Encara tenim moltes possibilitats de millora”, diu Ibars, per a qui “l’interès pels models híbrids, amb dos o tres dies de teletreball a la setmana, i la flexibilitat, que permetin una major conciliació i més benestar, són la clau de l’organització del treball. Calen noves fórmules que permetin equilibrar la vida laboral amb la personal i que, alhora, siguin fonamentals per a la captació i la retenció de talent”, que és un dels maldecaps de les empreses catalanes.

El dinamisme del mercat de treball gràcies a la immigració és un altre gran pilar sobre el qual se sustenta el creixement de l’economia en termes agregats, coincideixen Arnal i Aspachs. De fet, la notable reducció de la temporalitat en el sector privat des de la reforma del 2022 (que ha baixat del 25,7% al 12,3% l'últim lustre) i la creació d’ocupació (mai hi havia hagut tanta gent treballant a Catalunya i a Espanya) han suposat un "canvi en el valor que atorguem al temps lliure", constata l’economista de CaixaBank, que destaca un ús més elevat dels permisos i les vacances i "la reducció de les hores treballades per treballador". I això és un dels factors que expliquen el "boom de l’oci".

El professor de l’Iese José Luis Nueno fins i tot estableix una relació entre teletreball i turisme. En el llibre Todo es terrible, pero yo estoy bien (AECOC), l’expert en direcció comercial i màrqueting explica que el treball en remot ha permès allargar viatges de negocis per gaudir d’unes vacances curtes o estendre viatges de plaer treballant a distància.

‘Carpe diem’: exhuberància consumista

A Espanya, el turisme va assolir nivells rècord el 2023, un any qualificat d’excepcional en arribades internacionals, despesa, pernoctacions i turisme intern. Després de la pandèmia, l'hostaleria ha protagonitzat una de les recuperacions més prodigioses del consum. La mitjana diària de despesa de viatge de vacances dels europeus “se situa entre els 100 i els 150 euros, i amb tendència a augmentar després de la pandèmia”, segons l’economista i professor Josep-Francesc Valls. Les dades del 2024 han superat les expectatives. Les previsions són que el PIB turístic creixi un 5% aquest any i que se superin els 90 milions de visites internacionals. El turisme mundial en el seu conjunt, en canvi, encara està a quatre punts d’assolir els nivells previs a la pandèmia, voreja el 96%, segons l’ONU Turisme (l’antiga Organització Mundial del Turisme). Però el problema és un altre, emfatitza Valls en el recent llibre El efecto stick (Profit Editorial): “És la sobreexplotació del territori i del patrimoni” amb situacions de “saturació turística” com les que es veuen a Venècia, les Canàries, Barcelona o Menorca.

Diverses dades macroeconòmiques suggereixen una paradoxa: tot i el pronunciat desendeutament tant de les empreses com de les famílies, “molt per sota de l’eurozona i de la crisi financera”, segons destaquen Aspachs i el director del gabinet d’estudis de la Cambra de Barcelona, Joan Ramon Rovira, el nivell d’estalvi ha assolit nivells rècords del 13,4% el tercer trimestre d’aquest any, quan la mitjana dels últims anys voreja el 8%. I especialment en un període –hivern 2022-2023– en què costava arribar a final de mes, amb una inflació sense precedents a conseqüència de l’encariment de l’energia i de les primeres matèries i la pujada també de rècord dels tipus d'interès.

L’explicació del professor Nueno és reveladora: “Per fer front al cost de la vida, el consumidor postpandèmic, encara instal·lat en el carpe diem, retalla en el que pot per continuar gastant en el que vol”. El share of wallet, que és la porció de la despesa total que una persona destina a un producte, augmenta en determinades categories, fins i tot per sobre de la inflació, constata el professor de l’Iese. Un dels casos és la moda. Si el confinament va disparar el comerç de roba per internet –les vendes en línia ja representen el 22% de les compres en moda, segons l’Associació Retail Tèxtil Espanya–, empreses eminentment tecnològiques han entrat en la moda amb un èxit arrasador.

Shein, per exemple, recorre a les xarxes socials i la intel·ligència artificial per vendre moda ràpida ultra barata, i en només deu anys d’existència s’ha convertit en la marca de roba més gran del món, la que més creix, la que rep més visitants i la que ven més barat. A la pàgina principal de Shein, els preus dels 50 primers productes oscil·len entre els 6 i els 35 euros, fins al punt que l’Assemblea francesa va establir un impost d’entre 5 euros i un màxim del 50% del preu final per a totes les peces fast-fashion. Al punt de mira hi ha les cadenes que fabriquen roba amb un cost energètic alt i que venen a preus molt barats. Shein diu, per la seva banda, que es dirigeix a la franja més dèbil de la societat.

En l’anàlisi de la despesa real en moda que fa Nueno es veu que les marques més barates són les que creixen més, juntament amb les més cares (luxe), cosa que evidencia que “la pandèmia, el xoc en les cadenes de subministrament durant la recuperació i la inflació posterior ens han deixat un món i un consum més polaritzats". L’accés a l’habitatge és en gran part el responsable de la desigualtat i un dels motius de la divergència entre la desigualtat d’ingressos i de riquesa, destaquen Aspachs i Valls.

Tota aquesta voràgine consumista facilita la llibertat d’elecció d’oferta però desencadena una sèrie de riscos: cada acte de consum deixa una empremta mediambiental, adverteix el Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Un informe del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP) del 2024 quantifica el malbaratament d’aliments en més de 1.000 milions de tones, que representa el 19% dels productes disponibles; el 60% provenen de les llars; el 12%, del comerç al detall, i el 13%, de la cadena de subministrament.

Del ‘just-in-time’ al ‘just-in-case’

Precisament aquest últim punt, el de la cadena de subministrament, és un dels riscos per a les empreses, destaca el director d’estudis i economia de Foment, Salvador Guillermo, a partir de l’Observatori de Riscos que elabora l’Institut Cerdà. L'últim informe d’aquesta fundació recorda que la combinació de la pandèmia amb l’aparició de conflictes geopolítics, la manca de primeres matèries i l’augment generalitzat dels preus ha generat tensions en les operacions de les empreses, fins al punt que el 2023 “les cadenes de subministrament van experimentar un 40% més de probabilitats de patir disrupcions que el 2019”.

Per poder mitigar els possibles impactes negatius, les empreses han començat a redissenyar les seves cadenes de subministrament buscant més resiliència i no només eficiència, i passant d'una gestió de l'inventari just-in-time a una gestió de l'inventari just-in-case. “Especialment les grans empreses –explica Guillermo– tenen analistes de riscos per anticipar plans B i veure si calen actuacions en el present per evitar interrupcions en la producció”.

I és que l’exposició a noves pandèmies continua apareixent com un dels principals riscos, recorda l’Institut Cerdà a partir de les advertències de l’Organització Mundial de la Salut (OMS): “El món no està preparat per fer front a una nova crisi sanitària global a causa de la falta de recursos, lideratge i coordinació necessària”.