"No puc salvar ningú": així és el dia a dia en una escola d'alta complexitat

BarcelonaDilluns 30 de gener, quarts de vuit del matí. Com cada dia, la Maria (nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat) agafa la bicicleta per anar al seu lloc de treball. És mestra a una escola del barri Gòtic de Barcelona. Aprofita el viatge per ordenar mentalment el que serà la seva jornada a l'aula. La seva llarga trajectòria professional –porta més de trenta anys treballant de docent– i la complexitat del centre –on és cotutora d'una de les classes– fa que diàriament prepari diversos plans per fer a classe per si el primer, el segon, el tercer, el quart... fallen.

L'escola, amb dues línies per curs, té uns 400 alumnes i 37 professors. És un dels centres que es denominen d'alta complexitat o, dit d'una altra manera, on pràcticament totes les famílies són nouvingudes o estrangeres, la majoria no entenen català ni el castellà i tenen pocs recursos econòmics, amb totes les conseqüències que això comporta. Només a tall d'exemple, més de la meitat de l'alumnat rep beques menjador.

A les vuit la mestra ja és al seu lloc de treball, mira el correu i revisa si hi ha alguna baixa i com suplir-la. Després d'altres tràmits organitzatius va a l'aula a preparar els diferents racons per on els infants es repartiran durant la primera hora. És un grup de 22, pràcticament tots de famílies pakistaneses, índies i marroquines. Una de les nenes acaba de començar fa poques setmanes i no entén gens el català i un dels infants requereix necessitats educatives especials. De fet, a tota la classe només tres són catalanoparlants, els altres només en capten paraules puntuals. L'arribada i la sortida d'infants a mig curs és habitual a l'escola: el curs passat se'n van incorporar 40 i en van marxar 17.

En un dels racons que ha preparat, els alumnes podran fer trencaclosques; en un altre, escriure el seu nom o el dels seus companys. També hi ha un espai de pintura, un de construccions i un altre, pensat específicament per al nen amb necessitats educatives especials. "Sé que ell hi anirà i alhora farà que altres companys s'hi apropin i hi interactuïn", explica.

A les nou en punt els pares s'encarreguen de pujar els nens a l'aula, i els que volen (o poden) es queden una estona a jugar amb els seus fills. "Tenim un model educatiu que és molt difícil explicar a les famílies perquè no ens entenen. Per tant, el que fem és que puguin entrar a l'aula i directament el vegin", explica el director del centre, Alfons Espinosa.

De manera ordenada, cada infant va fent tastets de cada racó i constantment interactuen amb la Maria per explicar-li què han dibuixat o quin nom han escrit. De les seves boques surten paraules puntuals com "cotxe", "cor", "sol" i, efectivament, tal com preveia la mestra, l'infant amb necessitats educatives especials va directament aquell racó i també acaba interactuant amb els companys.

Les cinc hores a l'aula es fan en català, tot i ser conscient que, amb sort, les criatures en caçaran alguna paraula. "Has d'inventar-te situacions perquè siguin actius, per captar la seva atenció. És com si tu anessis a la Xina i et posessin en una classe en què no entens res: quanta estona estaries atent?", pregunta.

La Maria, que ha treballat a diverses escoles, fa més d'una dècada va decidir fer el canvi a la del barri Gòtic. Volia veure altres realitats. "Com a docent, aquí has d'aprendre a gestionar bé la frustració, perquè veus que cada infant necessita el teu acompanyament gairebé individual, però, alhora, és important que estiguin en grups, perquè és on se socialitzen", apunta. El gran problema –denuncia– és que és molt complicat gestionar aquesta diversitat amb més de vint alumnes: "Haurien de ser la meitat", diu. El director del centre recorda que, igual que els metges, les condicions laborals dels docents reverteixen directament en el servei que donen. "Tothom entén que un metge no pot atendre 50 persones en un dia perquè no donarà un bon servei al pacient, doncs amb el professorat passa el mateix: perquè l'alumne rebi l'atenció que necessita s'ha d'abaixar la ràtio en funció de la realitat i necessitat de cada una de les escoles. Per a una pot ser més urgent tenir una ràtio de 15 que per a una altra de 20".

La docent rep com una petita victòria quan els nens llegeixen el seu nom i el dels seus companys i, en canvi, li costa dissimular la cara d'impotència quan un aixeca la mà perquè té ganes de compartir amb la classe una cosa i només li surt la paraula "casa". Ella intenta esbrinar què vol dir preguntant-li "Què ens vols explicar sobre la casa?" i el nen es limita a repetir "casa". "Et sents malament en aquestes situacions en què els infants no et poden comunicar les seves emocions. Per contrarestar-ho el que faig és observar-los molt i si veig que estan tristos o enfadats, preguntar-los què els passa. Hi has d'anar tu perquè és molt difícil que ells t'ho expliquin, sense el domini de l'idioma", relata.

En aquest punt recorda que un dels xocs més grans que va tenir durant el seu primer any aquest centre va ser la comunicació amb les famílies. "És més complicada per la barrera idiomàtica ja que molts pares no parlen ni català ni castellà", descriu.

Just aquest dilluns comencen l'entrega d'informes amb les famílies d'infantil. Estan escrits en català. Per entendre's, les dues parts utilitzen tots els mètodes possibles: català, castellà o anglès; pares que venen acompanyats per amics que sí que entenen algun d'aquests idiomes; el traductor de Google, o el llenguatge no verbal. "Quan és possible també organitzem grups de pares i demanem un traductor a través de serveis socials. El problema, tal com ens està passant aquest gener, és que alguns mesos ens tanquen l'aixeta perquè no hi ha diners", relata el director.

L'escola ha fet passos importants en els últims anys perquè la comunicació amb les famílies sigui tan estreta com sigui possible. Han creat un grup de Telegram amb tots els pares on es posen breus missatges traduïts en els sis idiomes més parlats. Molts d'aquests missatges són enllaços que els porten directament a la pàgina web del centre, on tenen l'eina per traduir el text en la llengua que vulguin.

Alumnes desnonats

El centre és clarament un reflex del barri. Mentre les escoles que hi ha uns carrers més amunt de Barcelona es poden preocupar de si assoliran el nivell acadèmic que se'ls exigeix des de les diferents administracions, aquí les preocupacions són unes altres. És habitual tenir alumnes de famílies que han estat desnonades, però com que volen seguir al centre venen de les poblacions on viuen ara, com l'Hospitalet, Badalona o Cerdanyola del Vallès. També hi ha infants amb pares a la presó o amb ordres d'allunyament. "Aquí la clau és la comunicació, que famílies, escola i les diferents administracions implicades en el seguiment anem totes a l'una, i perquè això sigui possible hi ha d'haver un vincle entre la tutora i la mare", explica la Núria, membre de l'equip directiu.

Les famílies més afortunades viuen en un pis, però moltes s'han de conformar amb una habitació, un fet que van comprovar en primera persona el professorat durant les videotrucades via WhatsApp que feien als nens durant la pandèmia.

També han de gestionar els viatges a mig curs que alguns dels alumnes fan per conèixer la família que tenen al seu país d'origen i que provoquen que desapareguin de l'aula algunes setmanes. "Al principi ho veiem com un problema molt greu i treballàvem molt perquè no marxessin. Ara ho mirem com una potencialitat perquè poden explicar els seus companys com són altres parts del món a part d'enriquir-se de l'experiència d'haver conegut els seus avis", explica la Maria.

"M'enduia a casa tots els problemes que vivien els nens"

Les dues tutores de segon, la Marta i la Mar, es reuneixen cada dilluns a quarts d'una per compartir com serà la setmana. La Marta porta uns cinc anys a l'escola, la Mar tot just un. Acaben d'enviar al grup de Telegram dels pares del seu curs un dels missatges que molts centres també han repetit aquesta setmana: "S'ha detectat la presència de polls". El primer any, explica la Marta, va ser dur. "M'enduia a casa tots els problemes que vivien els nens, era angoixant", diu. Amb el temps, però, ha après a gestionar que el seu paper és educar: "No puc salvar ningú".

Cada dilluns a primera hora del matí les dues mestres fan un cercle perquè els infants expliquin què han fet el cap de setmana. Les paraules que més es repeteixen i senten amb tristesa són "casa" i "tauleta". "L'escola s'acaba convertint en la seva llar, la seva zona de confort, on venen a aprendre i on reclamen molt afecte", coincideixen. Han gestionat casos com el d'un infant que agafava l'esmorzar d'algun dels seus companys i se'l menjava al lavabo perquè ell cada dia només tenia una llesca de pa. Després de proposar als pares si l'hi podien variar una mica, quan veuen que només porta pa el fan baixar a la cuina perquè demani una poma. "Aquestes situacions et fan veure la sort que tu vas tenir de petita, i que n'has d'estar agraïda", explica la Mar.

Tot i que els seus alumnes són més grans, la barrera de l'idioma continua sent la gran dificultat per a aquestes docents. De fet, es calcula que un infant nouvingut triga quatre anys a aprendre una llengua, però paradoxalment el departament d'Educació només preveu que s'estigui un màxim de dos anys a l'aula d'acollida. "Si les matemàtiques per si soles ja costen, imagina't si te les expliquen en un idioma que no entens", apunten. Però com la Maria, també preparen plans A, B, C, D... per cobrir la diversitat de les dues classes, cadascuna de les quals té un alumne que requereix necessitats educatives especials. "El més important és ser flexibles, i si una cosa no funciona modificar-la fins que acabis trobant la solució", deixen clar.

Sense recursos econòmics

Les famílies paguen 100 euros al curs per estudiar al centre, una quantitat que moltes no poden assumir completament. "Intentem que paguin, però per sobre de tot prioritzem que els nens i nenes vinguin i que participin de totes les activitats [cada classe fa només una sortida amb autobús al curs, i per aconseguir finançar-la el centre l'ha de justificar amb la presentació d'un projecte i nombroses peticions]", explica la Núria. L'única administrativa que la normativa diu que li pertoca a l'escola és la que es dedica a fer, entre moltes altres tasques, el recordatori del pagament a les famílies. "El que en qualsevol centre es faria via correu electrònic i se solucionaria, aquí s'ha de fer trucada a trucada, amb la limitació de l'idioma, perquè molts pares no tenen adreça de correu electrònic, i pas a pas: un mes poden pagar cinc euros, un altre deu", exemplifica el director.

De fet, per les seves característiques, tots els processos són molt més llargs si es comparen amb altres escoles. D'exemples a banda del pagament de les famílies n'hi ha molts, com ara detectar les criatures que requereixen necessitats educatives especials. "De vegades et penses que un alumne no t'entén per una qüestió de llengua, però en realitat té un problema d'aprenentatge, com una dislèxia", explica la Núria. Per aquest motiu en els darrers anys han insistit perquè hi hagi un expert en pedagogia terapèutica amb els més petits per anar-los observant.

També s'allarga, pràcticament tot el curs, l'adaptació a P3, perquè molts dels infants mai han trepitjat una escola bressol, mai s'han separat de la seva mare i encara porten bolquers. "Quan entren a l'escola tot just comencen aquest procés, que a les seves mares els costa molt dur a terme", expliquen la Maria.

Hi ha altres exemples d'aquest ritme més lent que són més anecdòtics però molt gràfics per entendre el dia a dia. "L'altre dia una mare va venir a buscar la seva filla abans d'hora, i com que no parlava ni castellà ni català no s'entenien amb la conserge. Aquesta última li va demanar que escrivís el nom i l'aula de la nena en un paper, el problema és que ho va escriure en el seu idioma, en bengalí", recorda el director.

Nivell acadèmic

Enmig d'aquest context, el nivell acadèmic que es demana a les diferents proves que fan les administracions passa a un segon terme. "Les persones que no trepitgen les escoles sempre demanen l'èxit acadèmic. Això és pervers, perquè els nostres infants tenen menys accés a molts dels aspectes que es mesuren en aquestes proves. Ja sabem, per exemple, que tenen un pitjor nivell de català, però la majoria són plurilingües i, per tant, tenen unes habilitats d'aprenentatge per la llengua superiors que la de molts escolars d'altres centres i que no es tenen en compte", apunta el director. I encara afegeix: "¿Com pots valorar un alumne per si sap llegir més o menys correctament, quan ha vingut d'un país a mig curs i viu en una habitació que no saps ni si té llum? Potser és un geni sense que els resultats de les proves ho diguin".

El director deixa clar que un dels grans errors de l'administració és separar l'escola de la vida. "Si vas a un centre on tot funciona, els infants van pràcticament sols. De fet, els alumnes que venen aquí i no tenen entrebancs al seu voltant treuen els mateixos resultats que la mitjana o fins i tot millor, a part d'emportar-se l'aprenentatge de conviure amb la multiculturalitat".

Després de dinar, els alumnes encaren la seva última hora i mitja de jornada escolar. A segon aprofiten per llegir un llibre que explica com se sent una nena quan s'enfada, per compartir quines situacions fan que ells s'enrabiïn. I després fan fang, d'on surten figures tan diverses com una calavera, una pizza o un got. Poc abans de les quatre de la tarda, amb la fila organitzada, són els alumnes els que baixen a buscar els pares.

Sense infants, el centre agafa un altre ritme. A l'equip directiu encara els queden un parell d'hores de feina per resoldre les necessitats de la setmana, mentre alguns dels docents tornen a l'aula i aprofiten el silenci que s'imposa per preparar els plans A, B, C, D... que faran que l'endemà l'engranatge torni a funcionar.