Se’ns ha colat el feixisme
Si hem de donar veu a la ultradreta vol dir que ja li hem obert la porta
Que els mitjans públics catalans hagin de cedir espai a un partit d’extrema dreta –el nom del qual no vull recordar– perquè així ho mana la Junta Electoral Central, a part d’esgarrifar-me, m’ha fet pensar molt, massa, en el llibre Instruccions per fer-se feixista, de Michela Murgia (Sardenya, 1972), publicat per Empúries el 2019, amb traducció de l’italià a càrrec de Mercè Ubach. Murgia, que juga amb habilitat a denunciar el feixisme fent veure que el defensa, descriu exactament el que està passant a les nostres pantalles: el feixisme latent aprofita els instruments de la democràcia per fer-se fort.
“Aquesta propensió dels demòcrates a legitimar-ho tot és indubtablement estúpida, però molt útil per al feixisme: si ens presentem a les eleccions tenint la picardia d’evitar dir de forma explícita que som feixistes, hi ha moltes probabilitats que els ximples dels demòcrates ens deixin ser candidats, ser votats i fins i tot governar –escriu l’autora sarda–. Com amb Troia, no cal posar-hi setge: n’hi ha prou construint un cavall de fusta i seran les mateixes institucions democràtiques les que ens obriran la porta”.
És això, val més que almenys en fem un diagnòstic encertat: el feixisme se’ns ha colat a l’estil cavall de Troia, s’ha infiltrat en el discurs públic aprofitant les eines democràtiques. Passa que, al principi, les democràcies solen ser molt hostils al feixisme;però amb el temps perden la memòria inicial, es desgasten i es corrompen. Això quan no neixen coixes, com la nostra. El feixisme, diu Murgia, és com un herpes que pot resistir durant dècades al rovell de l’ou de la democràcia fent-se passar per mort. Però així que el sistema immunitari abaixa la guàrdia, es manifesta amb més virulència que mai. Assolit aquest punt, si el feixisme és mínimament espavilat, podrà arribar a governar estats sencers sense ni tan sols haver d’empunyar les armes: només caldrà que dissimuli una mica, que tingui la precaució de no autoanomenar-se feixisme, i seran els mateixos instruments de la democràcia els que l’ajudaran a créixer.
Les xarxes socials són una joguina enverinada. Els feixistes veuen les xarxes com una oportunitat. La manera més efectiva d’escampar el feixisme és deixar que tothom parli. Sobre qualsevol tema. Sense cap jerarquia d’autoritat entre les opinions. ¿Que la democràcia defensa que tots som iguals? Doncs au, deixem que totes les opinions siguin percebudes com a igualment vàlides, creguem-nos que tothom té la seva part de raó. I ja no podrem distingir la veritat de la mentida. En nom de la llibertat d’expressió, estarem legitimant opinions menyspreables.
Un monstre que hauríem d’aprendre a detectar quan encara és llavor
Umberto Eco ja ho va advertir en una conferència que va fer el 1995 (publicada per Ara Llibres amb el títol Contra el feixisme, traducció de Maria Llopis): el feixisme és un monstre amb moltes cares i hem d’aprendre a detectar-lo i desemmascarar-lo amb urgència, perquè no sempre se’ns mostra de la forma més evident. Eco ens insta a reconèixer la llavor del feixisme i a impedir que germini. Seria la mar de còmode que vingués algú i digués “vull tornar a obrir Auschwitz”. Però són un pèl més llestos. El feixisme sovint se’ns presenta vestit de paisà. El drama és que, un cop el fem passar rebedor endins, ja hem begut oli.
Ho llegeixo a Instruccions per fer-se feixista:“Serà normal que els demòcrates ens titllin de feixistes o neofeixistes. Però també serà la nostra victòria: haurem tornat a posar en boca de tothom una paraula que fa poques dècades s’associava als morts i amb el passat, amb una realitat desapareguda. Nosaltres no desapareixem. Nosaltres hi som”. Inosaltres, estúpids demòcrates, no només els deixem entrar a casa:fins i tot parem la taula i els convidem a seure.
