Colmado Wilmot: mandonguilles de l’àvia al centre de Barcelona

Els grans clàssics sempre estan de moda. Passa al cinema, a la música o també a la gastronomia. L’evolució és constant i ràpida en tots els àmbits de la vida, però al final, en molts moments acabem recorrent al passat, als orígens, amb atacs puntuals de nostàlgia per mirar de recuperar el que és més autèntic, que considerem més pur, i que encara ens fa gaudir com res. La veneració pels clàssics és la base de la filosofia del Colmado Wilmot, una bodega de barri moderna que gestiona l’ex cap de cuina d'El Bulli, Eugeni de Diego. Un espai d’esperit tradicional amb una estructura renovada, on durant dècades hi havia La Campana, al carrer Calvet de Barcelona. En aquesta cantonada s’hi pot anar a esmorzar, agafant forces de bon matí, però nosaltres hem quedat per dinar amb la intenció de compartir una cuina de “xup-xup” amb propostes que fan salivar: “Aquí es ve a sucar pa”, adverteix el Manuel Sánchez, un dels responsables del local. No li falta raó.

El Colmado Wilmot se situa a la cruïlla entre el carrer Calvet i el de l’Avenir, i té una terrassa atractiva per a quan fa bon temps. Preferim, però, seure a l’interior, per evitar la calor i per impregnar-nos de l’ambient que es respira en una sala que no s’atura en cap moment. El trànsit de clients és constant, hi ha molta rotació i habitualment hi fan fins a tres torns per dinar: “Intentem que hi hagi serveis ràpids i que pugui venir molta gent. És cert que amb això perdem una mica l’essència, i possiblement ho anirem modificant. Vull que la gent vingui tranquil·la, gaudeixi i allargui la sobretaula”, diu el Manuel, que va de bòlit d’una taula a una altra obsessionat que a ningú li falti de res. Ell és qui ens explica la carta, ens aconsella, i ens detalla la bodega de vins, que també és espectacular, amb preus que van des dels vint euros fins als tres o quatre dígits. Ens decantem per una ampolla de l’Abrumet (DO Terra Alta), un vi fresc i lleuger de gent que treballa molt bé, el Celler Frisach.

La carta ofereix diverses opcions interessants i la possibilitat de fer mitges racions d’alguns plats, ideal per compartir. En triem mitja de l’ensaladilla russa amb gambes i allada; tripa amb cap i pota; fricandó amb espardenyes; cargols amb sobrassada i les excepcionals mandonguilles Stroganoff, que ens obliguen a demanar una altra ració de pa. Compartim també una ració de lloritos i tanquem l’àpat amb un tros de carn de vedella filetejat amb rossinyols. Després d’aquest festival, decidim prescindir de les postres tot i que les maduixes en vinagre amb nata, el pastís de Santiago i les trufes de xocolata són molt temptadors; però el que ens fa canviar definitivament d’opinió és la proposta del Manuel: l’ensaïmada amb salsa de caramel. Una genialitat.

No fa ni sis mesos que el Colmado Wilmot va aixecar la persiana, però el seu cognom, que prové d’un poeta anglès del segle XVII, comença a ser molt reconegut a la ciutat. Viuen del boca-orella i amb clientela de totes les edats, perquè els preus són ajustats amb un producte de qualitat. “Molta gent diu: «Avui em ve de gust menjar les mandonguilles de l’àvia», i ve a Wilmot a dinar”, explica el Manuel, que ens acompanya uns minuts durant el gintònic final. Quan tinguem un atac de nostàlgia incontrolable, tornarem al Colmado Wilmot per sucar pa amb els grans clàssics que donen tanta felicitat.