El comerciant de pells que venia opi i va fer la fortuna més gran de la seva època

Ara fa poc menys d’una dècada va morir Anthony Marshall, que uns anys abans havia ocupat titulars a la premsa de tot el món per haver estat declarat culpable d’estafar la seva pròpia mare. Aprofitant que la senyora, ja centenària, tenia Alzheimer, la va tenir confinada i desatesa a l’àtic de luxe on residia i es va apropiar de prop de 100 milions de dòlars del seu patrimoni. L’estafa va ser denunciada pel mateix fill de Marshall, que va aconseguir enviar el seu pare a la presó i que la seva àvia recuperés –un cop morta– la dignitat robada. Aquesta història va omplir moltes pàgines de diaris als Estats Units i va ser coneguda com “el culebró dels Astor”, perquè els protagonistes de la trama eren els hereus d’una de les fortunes més grans d’Amèrica, la que va començar a forjar John Jacob Astor feia més dos segles.

En realitat, a Marshall el vincle amb la família Astor –tot i ser hereu– li venia bastant d'esquitllada, perquè els Astor no van entrar a la seva vida fins al tercer matrimoni de la mare, que passats els cinquanta anys es va casar amb Vincent Astor, aquest sí membre sanguini de la gran família americana (era fill de John Jacob Astor IV, i aquí ja es veu el vincle amb el protagonista de l’article).

L’home que va col·locar la nissaga entre les elits americanes no era d’aquell país, sinó que havia nascut a Alemanya, al que avui dia és l’estat de Baden-Württemberg, i era fill d’un carnisser força humil. La seva arribada als Estats Units –després de viure un temps a Londres, on va aprendre anglès– es va produir de manera simultània a la victòria dels americans a la Guerra de la Independència (1783). Tres anys després ja tenia la seva pròpia botiga de pells d’animal, un sector on va fer la seva primera fortuna. Providencialment, el 1794 va entrar en vigor el Tractat de Jay, signat entre l’excolònia britànica i el Regne Unit, que va suposar l’obertura de nous mercats per als americans, una circumstància que va beneficiar considerablement Astor. El que anys enrere havia estat una petita botiga de Nova York es va convertir en l’American Fur Company, una empresa que entre el 1808 i 1834 va controlar el mercat de la pell de manera gairebé monopolista. Durant aquest període també va aprofitar les rutes comercials que tenia obertes per comprar opi a l’Imperi Otomà (un territori molt més extens que la Turquia actual) i distribuir-lo a la Xina, poc abans del que va ser conegut com les guerres de l’opi entre xinesos i britànics. Els xinesos, que havien utilitzat l’opi durant segles com a remei medicinal, van descobrir-ne el consum recreatiu i es van transformar en un mercat fabulós per a aquest derivat del cascall (una mena de rosella).

Amb els beneficis obtinguts amb el comerç de la pell i de la venda de l’empresa, Astor va començar a invertir enèrgicament en el mercat immobiliari de Nova York, avançant-se al boom que es produiria poc després a la ciutat. La següent generació, encapçalada pel seu fill William, va acumular fins a 700 immobles a la ciutat de Nova York, i és que quan John Jacob Astor va morir, als 84 anys, el seu patrimoni ascendia a 20 milions de dòlars, la fortuna més important de l’època. En els darrers anys de la seva vida i en les seves últimes voluntats va tenir una vocació clara per la filantropia, i va deixar llegats com la Biblioteca Astor, ara integrada dins la Biblioteca Pública de Nova York. Va ser un destacat maçó de la Gran Lògia de Nova York. En general, la presència de John Jacob Astor i de la seva família està molt escampada per la cultura popular dels Estats Units, amb multitud d’indrets que porten el seu cognom, com ara el mític hotel Waldorf Astoria, que fa referència a la seva ciutat natal, a Alemanya. Com a dada curiosa, cal dir que el seu besnet, amb qui compartia nom (però aquest amb l’ordinal número quatre), va ser un dels passatgers de primera classe que va morir en el naufragi del Titanic, el 1912.