“Vaig conèixer la meva dona a missa”

Tomàs Molina va conèixer la seva dona, la Maria Antònia, a missa. La seva primera trobada, però, no va ser gaire encertada. “Li vaig caure molt malament, perquè ella portava unes mitges vermelles, un jersei de llana vermella i una bufanda vermella i jo vaig etzibar-li: «T’ha costat combinar-ho, eh?»” En algun moment, la Maria Antònia devia perdonar-li el comentari, ja que a la sortida de missa d’onze van començar a apropar-se l’un a l’altre.

De vegades, les seves converses eren una mica surrealistes.

T: Prenem alguna cosa?

M.A.: No tinc set.

T: Dona, no es tracta de tenir set, es tracta de xerrar.

Aleshores anaven a prendre alguna cosa i la Maria Antònia es demanava una ampolla d’aigua. “Se la bevia d’un glop, tota al principi, i jo procurava allargar la meva coca-cola”. 

Molina explica que tots dos eren –i són– bastant cap quadrats. “Ella era una noia endreçada que estudiava molt, tot ho feia bé, ja es veia venir que seria metge. Jo estudiava físiques i em preocupava pensar com seria estar casat amb una metgessa triomfadora, mentre jo segurament seria professor. La meva amiga Carmen Ruiz em va dir: «Ets un burro» i em va passar. 

Molina es va declarar un 24 de desembre a la sortida de la missa del gall. Li havia comprat un collaret d’or amb una polsera a joc i van anar a prendre alguna cosa, encara que ella no tenia set. 

M.A.: Per què m’ho dones, això?

T: Et faig un regal de Nadal perquè m’agrades.

Van festejar tota la carrera i l’any 1991 es van casar. 

“Sempre hem sigut molt planificadors. Vam decidir quan ens casaríem, quan tindríem fills –bé, ho decidia ella– i quan compraríem una casa. No soc gaire romàntic, jo. El primer que vaig fer va ser obrir-me un compte d’estalvi. Soc molt estable, amb mi no t’ho passaràs mai gaire bé però tampoc t’ho passaràs malament. Soc avorrit però pràctic”. 

El seu amor per la Maria Antònia, Molina el compara amb la fe. “De vegades em pregunten: «Com pot ser que un científic com tu cregui en Déu?»”, i jo faig un símil amb la meva dona. La fe és un sentiment que no té res a veure amb la raó ni té explicació. Si em preguntessis si la meva dona és la més simpàtica o la més guapa del món, no et podria dir que sí, però, en canvi, farà 40 anys que estem junts i jo torno a casa content cada dia. Ara això no es porta gaire, però nosaltres tenim un compromís l’un amb l’altre”, diu Molina, i conclou: “Jo dic que em vull morir abans que ella i ella diu que es vol morir abans que jo”.