"Consells per aprimar-se després de l’estiu": la pressió sobre el nostre cos no acaba mai

El 15 de setembre moria Fernando Botero. Capricis del destí que han volgut que l’artista, popularment conegut com el pintor de la gent grassa, ens hagi deixat en plena campanya postvacances per aprimar-nos. De fet, ell mateix es retorçava sobre el seu eix quan li deien que retratava grassos, i aclaria que, més aviat, pintava volums. Segons el seu parer, la grassor enlletgeix mentre que el volum atorga bellesa i grandesa. Doncs bé, ja hem arribat al cap del carrer i la grassofòbia que caracteritza la nostra societat ha fet acte de presència.

Ara mateix, les dones estem en plena campanya per aprimar-nos, rodejades de titulars com Consells per aprimar-se després de l’estiu o Adeu a l’estiu, adeu als quilos de més. Però, com succeeix amb les pujades de calor, quan s’arriba a un cert nombre, comences a pensar que no es tracta d’una onada que va i ve, sinó d’una constant que no té intenció de marxar. A finals de primavera apareix l’operació biquini, amb la intenció que el nostre cos tingui la dignitat suficient per lluir aquesta peça. Però, si bé ens anuncien quan comença, per què ningú ens avisa quan s'acaba? Després arriba l’actual, que vol que el nostre cos estigui a punt per al retrobament amb la quotidianitat. Els seus efectes arribaran fins que hàgim d’aprimar-nos de cara a Nadal, per fer espai als torrons i la carn d’olla i que el sentiment de culpabilitat no sigui tan cruel durant les festes. Però tranquil·les que, si ens passem entre Nadal i Reis, ja vindrà la campanya postnadalenca i totes les successives. I jo em pregunto: tot això..., acabarà algun dia?!

No són poques les persones que afirmen que els hauria agradat viure en l’època del pintor Rubens, amb la creença que, llavors, estaven de moda els cossos més grassos. Però és important de comprendre com funcionen els estereotips de bellesa. No reflecteixen mai la norma general, sinó que representen la minoria gairebé impossible a la qual tendir. I si per cas ens hi apropem, ja estan preparats per mutar i que darrere la tapa del iogurt hi surti el “Segueix-ho intentant”. Són com la pastanaga del ruc, que s’allunya en paral·lel al pas de l’animal. Els estereotips estan pensats per jerarquitzar la societat i perpetuar-ne les desigualtats. I, per això, les dones de Rubens ostentaven aquelles carnalitats, ja que, en un moment de crisi al camp i de raquitisme generalitzat, especialment entre les dones, ja que eren les darreres a optar a l’aliment, tan sols unes poques privilegiades podien arribar a ser dones Rubens.

La pressió estètica és molt més cruel amb les dones, perquè és una de les armes infal·libles del masclisme per minar la nostra autoestima i fer-nos sentir menys capaces. I, a més, sempre cal preguntar-se: les empreses que ens avassallen amb aquests eslògans, ¿volen realment que arribem a ser boniques? A curt termini sí, ja que això ens manté enganxades a la roda del hàmster. Però, en termes generals, cultivar l’odi cap al nostre cos és enormement lucratiu per a un bon nombre de sectors que tenen com a base dels seus beneficis el nostre patiment.