Construint l’autoestima dels nostres fills

L’autoestima és clarament un concepte molt mal interpretat en general, en què la idea social es basa principalment a estimar-se un mateix. Però l’autoestima no és “estimar-se un mateix”, sinó el valor que ens donam de manera individual (amor propi, confiança, estima, suficiència) i el respecte i valor que rebem d’altres persones. Per tant, la construcció de l’autoestima depèn de manera substancial de la informació que rebem del context.

Així doncs, l’entorn familiar és essencial a l’hora de construir-la. Com a pares, tenim la capacitat de posar en marxa diferents estratègies que permetran desenvolupar una confiança saludable en els nostres fills i, en contraposició, també tenim poder per influir-hi negativament. Per això és important tenir en compte cinc idees que faran que els puguem ajudar a construir una autoestima positiva.

Objectius mínims assolibles

Aconseguir l’objectiu que ens proposem és altament estimulant per millorar el nostre autoconcepte. Això no obstant, moltes vegades establim objectius que no estan personalitzats i són massa elevats. Això provoca que o bé el nostre fill s’hi enfronta i no els aconsegueix o bé directament ho evita a fi de protegir-se d’aquestes sensacions negatives, la qual cosa li transmetrà indirectament una sensació d’incapacitat. És important, per tant, establir un objectiu general i, dins aquest, microobjectius de progressió ascendent que permetin un enfrontament amb certa garantia d’èxit, fet que augmentarà la seva vàlua i seguretat.

Activació versus passivitat

Els models educatius actuals moltes vegades potencien la passivitat dels nostres fills i això genera sensacions contraposades a les d’una bona autoestima. La sobreprotecció, per exemple, basada en el control parental i en l’eliminació de les dificultats (amb la bona intenció que els nostres fills siguin feliços), desencadena importants sentiments d’incapacitat. D’una banda, els deim: “Jo t’ajut en tot perquè t’estim”, i de l’altra, enviam el missatge encobert de “jo t’ajut en tot perquè no ets capaç de fer-ho tot sol”. Aquest tipus de comunicació reiterada en el temps genera una gran inseguretat personal. Per un altre costat, els models permissius indiquen que el nostre fill s’ho mereix tot sense gens d’esforç, només pel fet de ser el nostre fill, per la qual cosa el simple plantejament que s’ha d’esforçar per aconseguir alguna cosa li causa una frustració enorme que el desadapta en la vida. Hem de potenciar com a pares que els nostres fills s’enfrontin a petits reptes, a pesar que siguin de vegades una mica difícils; que adoptin una posició activa davant la vida i que facin per, després, sentir-se capaços.

Aprendre dels errors

El fet d’enfrontar-se a les situacions pot provocar èxit, però de vegades també produir errors. Els errors, això no obstant, formen part de la vida i han d’aprendre a analitzar-los i a extreure’n un coneixement funcional. No és només “no passa res si no ha sortit bé, allò que importa és que ho intentis”, sinó veure què és allò que no ha sortit bé i què podem fer en una altra ocasió semblant, ja que tenir en compte allò que no funciona és tenir una informació privilegiada per aconseguir després l’èxit. Si no analitzam com funcionen els problemes, difícilment en traurem un aprenentatge, tinguin el resultat que tinguin.

Atendre el nostre discurs

Hi ha discursos que fracassen en l’àmbit comunicatiu. Davant l’activació i realització d’un objectiu per part del nostre fill (aconsegueixi l’èxit o aprengui de l’error), és important cuidar el discurs. Frases com “ja t’ho vaig dir”, “està bé, però podries haver-te esforçat més” o “deixa-ho fer, millor ho faig jo” són formes de comunicació perjudicials per als infants i adolescents, que frenen l’enfrontament a la vida i la confiança en si mateixos.

Importància del ‘feed-back’

El “tant és el que diguin els altres, allò que importa és que tu estiguis satisfet amb el que fas” és una fal·làcia. L’autoestima parteix també del feed-back que els altres ens transmeten. Els pares formam part del context dels fills i, per tant, el contingut verbal (les paraules) que feim servir quan ens hi dirigim, com també el contingut no verbal (mirada, to de veu, postura), li donarà una informació privilegiada sobre allò que realment pensam. De vegades, feim com a pares un gran esforç per comunicar-los verbalment allò que sentim, però oblidam que el missatge més potent el transmetem corporalment.

Ajudar-los a construir una bona autoestima permetrà als nostres fills enfrontar-se a la vida amb major confiança, seguretat i optimisme i, en conseqüència, assolir més fàcilment objectius i autorealitzar-se. Comprendre això es fonamental i és un benefici per a tothom, atès que el fet que aquesta es desenvolupi augmenta la capacitat de tractar els altres amb respecte, milloraran les relacions interpersonals i s’evitaran les destructives. Així doncs, ajudam a construir-la o a destruir-la?

Helena Alvarado és psicòloga