Els contes són una fuetada, diu Maria Barbal

En una peça audiovisual feta per Núvol a propòsit del recull de tots els seus contes, l’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) afirma que el conte és el resultat d’una fuetada que té lloc a partir d'una imatge, una anècdota, una vivència; afegeix que la diferència amb una novel·la resideix en el fet que de bon principi l’autor o autora veu que el seu recorregut és curt. Gairebé un centenar de relats són els que trobem reunits a Tots els contes, inclosos tres d'inèdits i un en castellà. Els altres pertanyen a reculls com Ulleres de sol (1994), La pressa del temps (2010) o Dolça companyia, cara solitud (2013), o bé van aparèixer en revistes, diaris i antologies. Lluny d’agrupar-los cronològicament, han estat organitzats temàticament en deu capítols per Carme Arenas, que s’ha fet càrrec de l’edició.

A Barbal els contes sempre l’han acompanyat. Just després de la seva primera i més coneguda novel·la, Pedra de tartera, va publicar el primer llibre de contes, La mort de Teresa (1986), també ambientat al Pallars. En l’autora els seus orígens estan ben impregnats, de la mateixa manera que Víctor Català ens va regalar punyents relats ambientats al camp empordanès. Els contes de Barbal, però, no retraten la part més fosca de la vida –com va fer l'escalenca–, sinó que ens brinden una visió més pietosa sobre la humanitat.

Igual que succeeix amb la seva obra novel·lística, podríem dividir els seus contes entre rurals i urbans. Sobretot en els contes d’ambient rural els paisatges són rellevants, però els personatges són els protagonistes absoluts de les seves narracions i, si féssim una llista exhaustiva de noms, ens sortiria bona part del santoral. A la secció “Protagonistes”, la rellevància dels personatges pren volada, com passa amb El nom d’un romàntic, la història del brigadista que va passar per la cova hospital de Santa Llúcia, a la Bisbal de Falset, i segurament va desembocar en la novel·la A l'amic escocès (2019). No és l’únic cas, ja que en altres contes ressonen traces d’algunes novel·les seves.

Realista i amb un deix oral

Els títols són descriptius i emmarquen l’argument sense sorpreses ulteriors. Com és sabut, la narrativa barbaliana és realista, fins i tot detallista. Sovint divideix els contes en parts o petits capítols, que permeten esponjar la narració i anar una mica més enllà, sigui en el temps o en la psicologia dels personatges, l'element més destacat dels seus relats. De manera escadussera se serveix de l’acció indirecta, que és aquella que Txékhov va cultivar, on el que pesa més no és l’argument i el desenllaç, sinó el plantejament del tema i les idees que giren al seu voltant.

Més aviat Barbal narra com si ho fes oralment: “Jo he transgredit les normes de la tradició del poble on vaig néixer. Soc el primogènit. De jove, vaig renunciar a l’herència per voltar món. Amb cinquanta anys vaig retornar sense dona ni fills ni diners. El pare havia mort” (El pare pròdig). “Vaig recórrer la casa. Cada espai era un seguit de records i, al mateix temps, cada cosa em semblava forastera. Al segon pis, on hi havia els dormitoris, plantada al davant de la finestra que mirava al nord, de sobte em vaig veure amb setze anys” (Bella, bruixa, estimada). Sense perdre mai de vista el marc històric: “Veurà, ell vivia en una pensió d’on havien detingut un xicot acusat de participar en un atemptat. Era en temps de Franco, sí. Quan els obrers i els estudiants s’embolicaven en política, que aleshores estava prohibida (L’àlbum). Gairebé quatre dècades de feina reunida, que són dignes de celebrar.