Conviure amb fills majors d'edat. Amb 18 anys ja són adults?

“Això que el teu fill compleixi 18 anys suposa que tens un adolescent que d’un dia per l’altre passa a ser major d’edat i ell ho estava esperant amb candeletes”, diu en Xavi (49). Ell i la Raquel (47) viuen amb els seus fills, la Maria (16) i en Quim (18), que abans d’arribar a la majoria d’edat ja feia temps que anava dient "quan tingui 18 podré fer el que vulgui", encara que els pares li deien que no, que per poder fer el que volgués hauria de ser responsable, mantenir-se econòmicament i tot el que comporta ser adult. Complir 18 anys no implica passar a ser adult. “A aquesta edat encara no s’ha assolit la maduresa psicològica pròpia dels adults, encara que els fills ja puguin prendre decisions que no podien prendre a l’inici de l’adolescència”, explica Eric Badia, psicòleg del Gabinet Psicològic Mataró. En aquest canvi tan esperat, en Quim pensava sobretot en poder fer el que li donés la gana, decidir a l’hora que tornaria de festa i si podria marxar de cap de setmana. 

Quan en Quim era molt petit creia que el dia que en fes 18 es despertaria i de cop tindria barba. Amb els anys es va adonar que la idea no s’ajustava gaire a la realitat però als 14 sí que estava convençut que als 18 ja viuria sol, i diu que li agradava la idea. En canvi, ara creu que com més temps pugui estar a casa els pares, millor: “És més còmode, no has d’estar tan pendent de tot, estàs més tranquil i així també estàs amb ells”.

El seu pare diu que viu a casa com si fos un hotel: “La seva habitació és la selva. Sempre diu que recollirà, però costa que arribi el dia”. En Quim sap que si no estigués a casa els pares s’estalviaria haver de demanar permís, encara que ja comencen a veure’l com un adult, i admet que a vegades ja li està bé que li posin límits: “Jo faig molts plans, marxaré el cap de setmana, vindran uns amics… i no tinc diners per fer totes aquestes coses. Ells són la meva veu de la consciència que m’ajuda a tocar de peus a terra”. “Amb en Quim compartim alguna afició i gustos musicals”, diu satisfet el pare, que reconeix que la comunicació sempre ha estat molt fluida tant amb ell com amb la seva germana i que sempre els ho han posat fàcil: “Ells saben que podem parlar i dir-nos el que pensem encara que estiguem enfadats. Seiem, parlem i ho solucionem”, explica en Xavi.

Segons Roger Buxarrais, psicòleg sanitari de l’associació ReSitua’t (associacioresituat.org), en aquesta etapa és important el paper dels pares, per acompanyar-los i compartir amb ells aquesta nova etapa en què estan entrant a la vida adulta. Tot i així, sempre s’ha de tenir en compte que cal escoltar, parlar, ser empàtics i intentar entendre una banda i l’altra. “Si ja s’ha treballat per tenir una bona comunicació en etapes prèvies, segur que després és més senzill fer-ho”, diu el psicòleg. Quan pares i fills s’entenen resulta més fàcil arribar a consensos que siguin acceptats per les dues parts.

En Xavi reconeix que a vegades costa posar-se d’acord amb la Raquel: “Per a nosaltres és complicat assimilar que en Quim ja té 18 anys i ha d’aprendre a valer-se per si sol i prendre decisions”. Diu que a vegades ella el castigaria sense sortir, i en canvi ell creu que ja no el poden castigar, encara que poden no donar-li diners si marxa o dir-li que “no” quan els demani un favor i explicar-li que ho fan perquè no ha estat prou responsable o no ha fet allò amb el que s’havia compromès. 

En Quim se sent còmode amb la relació que té amb els pares, diu que ha entès que ni faran tot el que volen amb ell ni ell tot el que ells volen, però tot i així hi ha coses que el molesten: “M’ho diuen tot molt”. Sobre una possible independència també creu que si marxés de casa trobaria a faltar la seva germana: “A casa també puc manar-la una mica, que a vegades es deixa, i ja m’està bé”. Diu que sap que encara no és adult del tot, legalment sí però als ulls de tothom encara no, tot i que tingui més responsabilitats. “La veritat és que a vegades potser fins i tot és millor no tenir les responsabilitats que corresponen a un adult”, conclou.

Deixar enrere l'adolescència

L’Imma (53) viu amb la seva filla petita, la Jana (19), i fins fa un any també amb la gran, la Berta (22), que a l’estiu tornarà de Dublín, on va anar a fer l’Erasmus i després s’hi ha quedat treballant. Té la sensació que la Berta ja ha deixat l’adolescència per entrar a la maduresa: “Es nota amb un detall tan petit com que ja li torna a agradar que fem coses juntes. En canvi, per a la Jana, això no seria mai el seu millor pla, els amics encara són primordials i sol fer com si fos gran quan li interessa”. La Jana sovint li diu que són companyes de pis, però la mare li argumenta que no, perquè no col·labora amb les despeses, ni va a comprar, ni cuina… “Això és com un hotel a pensió complerta”. Explica que el criteri de la Berta ja és de persona adulta, és madura i responsable i fins i tot l’ajuda amb la Jana: “És la germana, però ja és capaç d’entendre la meva visió i parla amb la Jana per fer-l'hi veure, o potser m’aconsella a mi que no pressioni la Jana, que ja reaccionarà. Això fa 4 anys hauria estat impensable”. 

Els neuropsicòlegs han determinat que el cervell arriba a la seva mida definitiva en l’etapa de l’adolescència, cap als 14 anys, però la part frontal del cervell no acaba de madurar fins als 25 o 30 anys. “Possiblement, molts joves de 18 anys ja senten que poden prendre una sèrie de decisions i alhora veuen que els falta alguna cosa més, que encara que no són 100% adults”. A la pregunta "Et consideres adulta?", la Jana respon de pressa: “No prou, em falta madurar en algunes coses en les quals m’hauria d’espavilar, com ajudar a casa sense que la mare m’ho demani, recollir l’habitació sense que m’ho recordi o anar sola a alguns llocs”.

Admet que ha de fer un canvi de xip i que encara no ha deixat enrere del tot l’adolescència: “Estic avançant en el procés de fer-me adulta, però no tinc les típiques preocupacions d’una persona adulta ni tampoc tinc unes ganes boges de ser adulta”. Al que a ella segueix donant més importància és a fer plans, quedar amb les amigues i treure bones notes. No té pressa per ser adulta, però espera que quan en tingui 25 la mentalitat ja serà diferent. “A poc a poc aniré creixent”, diu. Està convençuda que la comunicació tan fluida que sempre ha tingut i segueix tenint amb la seva mare l’ha ajudat a madurar: “És ella la que m’ha dit «espavila, atreveix-te, ja tens edat per a tal o qual cosa»”.

Encara que cada família és diferent, per a Buxarrais és recomanable dialogar sobre quin és el funcionament de casa i les normes que s’estableixen, que els fills majors d’edat també tinguin veu, fer-los partícips i que es defineixin quines són les conseqüències per a totes les parts si no s'acompleix el que s’ha acordat fruit del consens: “El fill legalment adult pot tenir més veu en funció de la consciència dels propis drets i deures”. 

La Jana reconeix que a l'arribar als 18 no va notar res, que era més o menys el mateix, excepte que la seva mare li donava una mica més de llibertat per sortir i potser li estava menys a sobre, “tot i que sempre he estat responsable i la mare s’ha refiat de mi”. Ara que ja s’acosta als 20 considera que aquest sí que és un número més important.