El vestit d’home, aquest conjunt integrat per pantalons, americana, armilla, camisa i corbata, va néixer al segle XVIII per diferenciar l’aristocràcia de la burgesia durant les revolucions liberals. "Llavors era elitista i marcava la distinció de classe", explica Sílvia Rosés, historiadora de moda i col·laboradora habitual al diari. Al segle XIX, el seu ús es va consolidar quan sectors en alça com els ferrocarrils i els bancs van requerir als seus treballadors que utilitzessin aquesta indumentària per demostrar professionalitat, aportar credibilitat i crear identitat corporativa. Les grans transformacions van venir al segle XX: dels uniformes rígids fets a mida a les produccions massives i despersonalitzades. Als anys 80, sota el paraigua del neoliberalisme, va sorgir el power dressing, coincidint amb la incorporació de la dona a les altes esferes dels negocis. I aquest poder el transferia precisament el vestit masculí: "Es presentaven més voluptuosos que mai i dissenyadors com Nino Cerruti els van popularitzar a través de pel·lícules com Pretty Woman o American Gigolo amb un estil grandiloqüent", diu Rosés. Actualment, per molt que els temps canviïn, el vestit d’home encara conserva els valors conservadors dels seus orígens en matèria econòmica, política i moral. "Dur-lo implica formar part del sistema. Diu el tipus de treball que fas, la ideologia de l’empresa i la posició social que exerceixes", afegeix. Si encara hi ha dubtes, Rosés planteja una qüestió final: "Per què en les professions creatives no veiem vestits masculins i, en canvi, en bufets d’advocats o entitats bancàries els trobem pràcticament sense excepció?" Sens dubte, el vestit d’home marca la diferència: "És inqüestionable", conclou.
Amb corbata o sandàlies? Guia d’estil per sobreviure a l’oficina a l’estiu
Els codis en el vestir es relaxen amb les altes temperatures, però encara hi ha professions que mantenen unes regles innegociables
BarcelonaHi ha reflexions aparentment banals que ens porten de cap i formen part de la nostra quotidianitat. A la batalla diària del què em poso que es lliura quan s’obre l’armari farcit de roba, ara s’hi suma una nova variable: què em poso per anar a treballar a l’estiu? Necessito la corbata? Aquesta peça és massa escotada? Peu tapat o descobert? Són qüestions que haurien de ser més fàcils de resoldre durant una temporada en què es treuen capes de roba, els teixits s’alleugeren i els codis estètics es relaxen, com si cada dia fos casual Friday –algunes empreses permeten vestir indumentària informal als seus treballadors els divendres.
"Tothom té un segell personal i aquest s’adapta a cada ocasió. El problema ve quan no és l’adequat", remarca l’estilista Marta Pontnou, especialitzada en assessoria d’imatge. Abans de tot, cal seny. "Es tracta de trobar l’entesa entre la feina que tens, l’empresa que representes i la temperatura", afegeix. Per tant, és possible vestir d'estiu amb estil a l’oficina.
La moda corporativa
Hi ha professions que encara conserven el seu propi uniforme i aquest es concep com a símbol de pertinència a una col·lectivitat i forma part d’una identitat corporativa molt marcada. En aquest cas, "la roba representa una imatge i una cultura d’empresa", assegura Pontnou. Molts d’aquests uniformes laborals compleixen més una funció pràctica que estètica. El sector de l’aviació, la restauració, la medicina o la construcció en serien alguns exemples. D’altres àmbits, com la banca, l’advocacia o la política, han instaurat un altre tipus de moda corporativa més subtil per reflectir altres valors, com el rigor, el compromís o la professionalitat. I aquests han trobat en el vestit masculí, la corbata i la sabata tancada els seus aliats estilístics per exposar-se de cara al públic. "Els codis d’indumentària hi són per alguna cosa i van en conseqüència amb els privilegis que certes professions disposen", explica Marta Pontnou, experta en imatge i assessorament polític. "Tenir un cotxe oficial, un despatx, una sala de reunions o de plens amb aire condicionat... Tot això són privilegis que la resta de persones no tenim", diu l’estilista sabadellenca per arribar a una conclusió: "Si tens calor en algun moment fora d’aquest entorn laboral, t’has d’aguantar".
L’era de l’'smart casual'
Independentment de les imposicions de cada empresa o sector, sí que és cert que vivim un moment en què els límits entre la roba formal i informal es desdibuixen. Una tendència global iniciada durant el canvi de mil·lenni i que s’ha accentuat després de la pandèmia. En aquest sentit, el vestuari per anar a treballar s’ha contagiat de l’esperit despreocupat del carrer i s’ha flexibilitzat, per prioritzar altres valors com la comoditat, la funcionalitat o fins i tot la sostenibilitat. "Ara busquem peces de roba versàtils que no cal encasellar com a roba d’anar a treballar, però que juguen un paper fonamental a l’hora d’elaborar un look d’oficina", explica Patricia Gutiérrez, estilista i consultora de moda. El triomf de l’smart casual també sedueix l’entorn laboral, si no hi ha una normativa clara. "La clau és anar ben vestit, però sense passar-se de la ratlla. L’arreglat informal de tota la vida", afegeix Gutiérrez.
Quan els llindars són confusos, totes dues estilistes coincideixen a tenir de peces de roba que mai fallen i són absents de polèmiques com un vestit de dues peces, una armilla, una camisa llisa en tons neutres o amb un estampat discret, una faldilla ni llarga ni curta, uns pantalons de tall recte o, fins i tot, unes bermudes a l’altura del genoll. "La clau és saber-les combinar amb altres peces més bàsiques com samarretes de màniga curta que sempre queden bé amb tot i ens faran sentir còmodes", diu Patricia Gutiérrez. A l’estiu es posa el focus en la roba de tonalitats més clares perquè reflecteixen la llum del sol i això fa que siguin més fresques, però també en els materials i les textures més lleugeres: "Busquem teixits orgànics com el cotó i el lli, sobretot que siguin transpirables, més que destapar-nos", assegura Marta Pontnou.
Les 'red flags' de la roba per anar a l’oficina
Amb tot, sempre hi ha uns límits que es mouen entre el pudor i el sentit comú, però no deixen de ser recomanacions. "No oblidem que anem a treballar i no tot s'hi val", adverteix Gutiérrez. En aquest aspecte, totes dues estilistes coincideixen a evitar tops setinats que imiten la llenceria, escots molt pronunciats, transparències, peces molt ajustades o que mostren en excés les cames. Pel que fa als peus, s’enceta un meló. "T’has de sentir a gust, però recorda que no vas a la platja ni a una festa", explica Patricia Gutiérrez, que recomana algunes fórmules de calçat: "Una sabata plana o amb taló de pocs centímetres, un mocassí o una sandàlia arreglada són molt adequades". Marta Pontnou defensa una òrbita contrària. "Els peus tapats, i més si representes una institució de poder. T’imagines a Ursula von der Leyen al Parlament Europeu amb els dits a l’aire? Jo tampoc", conclou.