El Corfam havia d'acabar amb les sabates de cuir –i va ser pell–

BarcelonaConreus inacabables de blat de moro, carreteres rectilínies i ranxos solitaris. Al petit poble de Milo, al comtat de Yates, a l'estat de Nova York, mai hi ha passat gran cosa. A l'est, el llac Seneca atrau cada dia una corrua constant de fanàtics de la pesca de truites de llac americanes. A l'oest, el llac Keuka i les vinyes que l'envolten fan les delícies dels amants del vi. Pocs visitants, però, saben que, el 1920, aquells paratges van ser el bressol de Joseph Lee Hollowell, un enginyer químic que, a la dècada de 1960, va estar a punt de revolucionar el mercat mundial del calçat.

"La seva curiositat era infinita i vivia meravellat per les formacions geològiques locals", recorda la família al seu obituari. En Buddy, tal com l'anomenaven els seus cercles més propers, va morir el 2021, amb 101 anys. Gairebé la meitat de la seva vida, però, la va passar treballant als laboratoris de DuPont, una gegantina multinacional nord-americana de la indústria química, que avui té més de 60.000 treballadors arreu del món.

Allà, al capdavant d'un equip de recerca, hi va inventar el Corfam. Es tractava d'un nou material sintètic, format per una base fibrosa i un recobriment de plàstic. El resultat era una matèria molt similar a la pell d'animal que aleshores s'utilitzava, per exemple, per a la confecció de la majoria de sabates. Les previsions de la companyia apuntaven que, amb l'augment de la població mundial, ben aviat no es podrien fabricar sabates de pell animal per a tothom. Davant d'aquest panorama, DuPont va veure el Corfam com una valuosa veta d'or.

El 1962, la companyia va fabricar 15.000 parells de sabates de Corfam i els va distribuir entre el seu personal perquè el provés durant unes setmanes i n'omplís una ressenya. Els resultats van ser engrescadors. "Era un material més resistent que el cuir i que, a més, es podia mullar", explica Andrei Boar, professor de la Barcelona School of Management de la UPF. La companyia va presentar les sabates en societat el 1963, coincidint amb la fira Chicago Shoe Show. Els assistents van quedar-ne meravellats. Un any més tard, i enmig d'una gran campanya de màrqueting, DuPont va convertir les sabates de Corfam en l'objecte principal del pavelló que va muntar a la Fira Mundial de Nova York, amb l'ambició de vendre el material a fabricants de calçat d'arreu. 

La jugada li va sortir molt bé. Entre 1964 i 1969 va vendre prop de 7,5 milions de parells de sabates. Ara bé, a partir d'aquell any, un nou material va posar els peus a la indústria del calçat: el vinil. "El Corfam tenia coses bones, però també punts febles, com el fet que era poc flexible i poc transpirable", recorda Boar. El vinil, en canvi, permetia tintar les sabates amb una gran varietat de colors i, fins i tot, fer-hi gravats.

"DuPont es va centrar a aplicar el seu material en sabates per a dones, que eren les que en compraven més, però no van estudiar bé els patrons de consum –analitza Mia Torner, experta en anàlisi d'empreses de la UPF–. Les dones tendien a fer servir sabates còmodes per al dia a dia i les fabricades amb Corfam no ho eren gaire", exposa. L'experta també apunta al preu del material, que era més elevat que altres opcions del mercat.

El març de 1971, DuPont va fer un pas enrere, va deixar de comercialitzar el material i va vendre'n els drets a una empresa polonesa. L'11 d'abril, The New York Times va dedicar un article demolidor al Corfam, en què el qualificava com "un dels fracassos més cars d'un producte de tota la història dels negocis americans". De fet, el comparava directament amb el Ford Edsel, un dels fracassos més sonats de la indústria de l'automoció. El rotatiu va xifrar les pèrdues de DuPont amb el Corfam en 100 milions de dòlars.