El teu cos envelleix molt més ràpid en aquests dos moments de la vida

Imaginem el cas d’una persona de mitjana edat que un bon dia, remenant el seu telèfon, es topa amb una selfie que es va fer un any abans. Horroritzada, s’adona que aquella imatge no es correspon amb la que veu cada dia al mirall: ara pot comptar més arrugues i molts més cabells blancs. Com pot ser, si ha passat un temps relativament curt, que sembli que hagi envellit tan de pressa? L’explicació hauria de ser que el seu cos ha experimentat una decadència de forma més aguda de l’habitual. Efectivament, és el que un article publicat recentment a la revista Nature Aging afirma que ens passa a tots almenys dos cops a la vida.

Tendim a veure l’envelliment com un procés homogeni, un camí unidireccional i inexorable que comença lentament a partir del moment que deixem enrere la joventut. Però la biologia d’aquest fenomen és terriblement complexa, com anem descobrint a poc a poc, i darrerament estem acceptant que les coses no van ben bé així. D’una banda, sabem que algunes intervencions poden frenar en certa manera l’envelliment en animals de laboratori, cosa que demostra que la velocitat de la degeneració és modificable.

A més, sembla que no tots els nostres òrgans la pateixen amb la mateixa rapidesa. Algú pot arribar a edats avançades amb un fetge que sembla el d’un adolescent, però uns ronyons que ja no poden més, posem per cas; o un cervell perfectament funcional amb uns pulmons que no tiren. Hi tenen molt a veure factors externs, com els tòxics als quals estem exposats o la dieta, entre d'altres, però també la genètica de cadascú, que influeix de manera important en el ritme de decadència dels teixits. Relacionat amb això, tothom s’ha pogut adonar que hi ha gent que envelleix més de pressa i d'altres que mantenen un aspecte juvenil durant dècades.

Per veure si, malgrat aquestes observacions, es poden definir uns patrons d’envelliment comuns, el grup dirigit pel doctor Michael P. Snyder, de la Universitat de Stanford, a Califòrnia, ha fet servir l’última tecnologia disponible per analitzar l’envelliment de 108 californians d’entre 25 i 75 anys. Ha sigut un estudi llarg, perquè els científics van analitzar materials recollits diverses vegades al llarg de fins a set anys. Concretament, van utilitzar sang, femta, trossos de pell i mostres preses amb un cotonet de la boca i el nas dels voluntaris, com es fa en els tests per detectar la covid. Això els va donar 135.000 molècules diferents per identificar, des d'ARN a proteïnes o productes del metabolisme, així com alguns dels microbis que viuen al cos, l’anomenada microbiota.

Tenim dos pics

El resultat és que van descobrir que els patrons d’envelliment no eren exactament lineals, sinó que, en general, hi havia dues èpoques en què tots els marcadors mesurats s’acceleraven: al voltant dels 44 i dels 60 anys. En el primer pic, concretament, empitjorava sobretot el sistema cardiovascular i el metabolisme dels lípids, mentre que en el segon, els més afectats eren el sistema immune i el metabolisme dels carbohidrats. Això, lògicament, augmentava el risc de patir malalties associades a aquests paràmetres.

El pic dels quaranta anys era, en principi, esperable, perquè coincideix amb l’edat d’inici de la transformació que provoca la menopausa, un període de la vida de les dones que ja se sabia que comporta un envelliment accelerat al llarg d’un temps relativament curt. Però el sorprenent va ser que aquests canvis es veien també en homes al voltant de la mateixa època. La conclusió és que no són només les variacions en els nivells de les hormones femenines les responsables d’aquests canvis, sinó que hi ha alguna cosa més fonamental que encara no ha estat identificada que afecta els dos sexes.

Estudis anteriors havien trobat un altre pic al voltant dels 78 anys (més enllà de l’edat màxima dels participats en l’article actual), cosa que indicaria que hi ha almenys tres onades d’envelliment, i no dues. També podria ser que n’hi hagués alguna més en fases més tardanes que encara no s’han investigat a fons, malgrat que la majoria d’observacions fetes en els qui arriben a edats més avançades, sobretot centenaris i supercentenaris, és que, un cop passat un límit, encara no ben definit, la salut es manté força estable fins a la davallada que precedeix la mort. Podria ser, doncs, que, si una malaltia no ho evita, el cos humà envelleixi progressivament, però també a brots.

Un problema d’aquest estudi és que les eines que es fan servir per quantificar l’envelliment biològic no sabem què mesuren exactament, com ja hem mencionat altres vegades en aquestes mateixes pàgines. Així com podem saber fàcilment com funcionen els ronyons o el fetge detectant unes proteïnes que hi ha a la sang, no podem saber amb certesa l’edat real que tenen aquests òrgans perquè no hem trobat encara els marcadors adequats. Per evitar aquest problema, els científics han fet servir tants mètodes diferents com han pogut, i això reforça la validesa de la troballa. Però, de totes maneres, encara ens falta aprendre més sobre la biologia de fer-se vell per poder-ne conèixer bé els ritmes.