Linn Ullmann: "El meu cos va reaccionar amb desig, però després em vaig trobar molt malament"

Oslo (Noruega)Una noia de 16 anys es troba al llit amb un fotògraf que en té més de 40. Han passat tres minuts i ja no es pot fer enrere. Què ha passat i com aquest encontre marcarà la seva vida? Linn Ullmann (Oslo, 1966) reflexiona sobre un viatge que va fer a París, tota sola, quan tenia 16 anys a Noia, 1983 (Les Hores / Gatopardo). Han passat més de 40 anys i, a la novel·la, traduïda al català per Meritxell Salvany, l'escriptora noruega malda per recordar-ho tot. Quan la memòria se li resisteix, fa servir la imaginació per intentar trobar la veritat. La mateixa honestedat que destil·la el llibre la transmet l'escriptora en aquesta entrevista, que té lloc a la seva agència literària, a Oslo. Ullmann va passar la infància amb la seva mare, l'actriu Liv Ullmann, a Nova York, i molts estius a l'illa de Farö amb el seu pare, el cineasta Ingmar Bergman. Quan es va llicenciar en literatura va anar a viure a Noruega. Allà hi té el marit i els dos fills. El gran aviat estrenarà el seu primer llargmetratge. La petita després de l'estiu marxarà a estudiar literatura a Copenhaguen, cosa que l'entristeix una mica. A Ullmann li agrada passejar el gos, que ja té 15 anys. Diu que percep els seus estats d'ànim. Ullmann, que ha rebut diferents premis i ha vist com el cinema i el teatre adaptaven els seus llibres, s'encara amb coratge al seu passat. A les pàgines que escriu hi batega la passió per escriure, però també la lluita per reflotar.

¿Ha estat complicat escriure explícitament sobre el seu passat? Abans d'escriure Inquiets (2019) i Noia, 1983 ja havia publicat cinc novel·les.

— Ara estic escrivint el tercer llibre de la trilogia. Sí, són dues obres més explícitament autobiogràfiques i estan basades en la meva vida, però a mi m'agrada dir que són novel·les. Utilitzo la meva experiència, però també les meves lectures, els somnis i el que observo en l'altra gent. A les altres novel·les també vaig utilitzar les meves experiències, però segurament no tan explícitament. És cert que vaig anar a París quan tenia 16 anys, perquè aquest home, l’A., que era molt més gran que jo, em fes unes fotografies. I vam dormir junts. També és cert que em vaig perdre per la ciutat. És una experiència que sempre m’ha perseguit, però hi ha moltes coses que van passar que no recordo.  

I per arribar a la veritat utilitza la imaginació.

— Fa molt de temps que volia escriure aquest llibre. Estava enfadada amb mi mateixa. Si va ser tan important, ¿com és que n'he oblidat tantes coses? Després d’anys d’intentar-ho em vaig adonar que la millor manera d’omplir els buits era alliberar la imaginació. Per a mi escriure ha de ser una cosa molt honesta. La veritat pot arribar creant alguna cosa, donant-li forma. No és una qüestió de comprovar fets: si era dimarts o dimecres o si feia fred o calor. No recordo ni tan sols com anava vestida, però sí estar asseguda al bany d’aquell home, sobre un terra fred, i haver-me embolicat amb tovalloles.

S’inventa l’abric blau i el barret vermell. Algú pot pensar en la Caputxeta Vermella trobant-se amb el llop.

— És curiós, hi ha altra gent que m’ho ha dit, però no vaig pensar en aquest conte sinó en Valemon, l’ós blanc que era rei. L’ós s’emporta la nena, però només perquè ella ho vol així. És un dels pocs contes que té en compte la mirada de la nena. És ella qui mira l’ós i no a l’inrevés. M’agrada aquest conte, perquè és la història de la nena i del seu desig. No volia escriure una història sobre l'A. i la seva motivació, o què l’atreia de la noia de 16 anys. Volia que fos ella la que mirés, la que tingués la veu, volia donar-li el poder.

De fet, quan dormen o quan estan al llit és ella la que mira.

— Sí! I aleshores el troba lleig i vell. Volia que fos ella la que mirés. Era divertit fer-ho al revés. En l'art i la literatura acostuma a ser l'home el que mira.

Alhora, però, ella vol ser observada, vol que la fotografiïn, que la desitgin com tothom desitja la seva mare.

— Sí, la mare està inspirada en la meva mare. Sempre m’ha fascinat la bellesa de la meva mare. El poder que exercia. I la noia del llibre, quan és a l’ascensor amb l'A., està estrenant un nou cos. Fins feia poc era llargueruda, portava aparells, es va desenvolupar molt tard... Està com intoxicada per un nou poder i li agrada que la mirin. Però després és ella la que observa.

Tres minuts. És el temps que menciona al llibre. Tres minuts i ja no pot sortir de l’habitació. No podia fer marxa enrere?

— Crec que hi ha moltes històries semblants, sobretot quan ets molt jove. Volia deixar moltes preguntes en l’aire. Ell en cap moment la força o utilitza la violència. Va ser complicat i volia transmetre aquesta complexitat, perquè no volia escriure el clàssic relat de víctima. El cos d’ella també sent desig. Ara bé, només té 16 anys. És una nena? És prou madura? Està entre una cosa i l’altra?

¿És més complicat o menys escriure ara sobre aquest tipus de relacions que quan ho va fer Marguerite Duras amb L'amant (1984)?

— També devia ser complicat aleshores. Tampoc és el mateix llegir-lo ara que fa uns anys. Quan el vaig llegir per primera vegada tenia 20 anys i vaig pensar que era una història molt sensual, sobre el despertar sexual d’una nena de 15 anys amb un home molt més gran. Quan l’he llegit més tard he notat violència, amenaça, una lluita. El Me Too també ha fet replantejar coses sobre les nostres vides i sobre què va passar realment.

Quan ara pensa en aquella història de París, ¿creu que era conscient d’on es ficava?

— Mai vaig pensar que l'A. voldria ficar-se al llit amb mi, el veia massa gran. Era una mica ingènua. Però m’agradava que coquetegés amb mi, em divertia el joc, però no crec que fos conscient de les conseqüències. I quan van arribar els tres minuts, el meu cos va reaccionar amb desig però després em vaig trobar molt malament. L’altre dia la meva filla, que té 19 anys, es va indignar molt quan un home més gran la va mirar pel carrer. I em va semblar fantàstic que no deixés que la mirada d’un home la definís. Ella és feminista i és intel·ligent.

Al llibre diu que casa seva és la seva mare.

— Sí, casa meva era la meva mare. No tenia un lloc. La nena d’Inquiets també està desesperadament enamorada de la seva mare. Però en aquest llibre és una noia de 16 anys que vol menjar-se el món. Per a mi, és important que es perdi, volia transmetre aquesta sensació de pèrdua. Creu que a París tot canviarà i serà meravellós. Però quan està amb les altres models s'adona que no és com elles. No és tan alta ni tan bonica. No encaixa. I es perd pels carrers. A mi em passa sovint, em perdo per la meva pròpia ciutat. Però volia escriure també en cercles, com quan et perds: camines i arribes al mateix lloc on eres, però tot ha canviat una mica.

Hi ha un moment, quatre dècades més tard, quan té més de 50 anys, que pateix depressió. La psicòloga diu que val més que no escrigui. En aquell moment vostè llegia molt, sobretot poesia escrita per dones. I, evidentment, no fa cas de la psicòloga.

— Pensava en totes les dones a qui se’ls ha dit que no s’expressessin pel seu propi bé. Que no s’expressessin si se sentien oprimides o angoixades. Que no ho fessin perquè això les estressaria o encara els produiria més ansietat. Quan ets un escriptor, si no escrius no fas la teva feina i després és quan arriba l’ansietat. Va ser un mal consell, el que em va donar la psicòloga. Volia escriure no només sobre la falta d’orientació en una ciutat, sinó també sobre el fet d’extraviar-se dins del propi cap. Quan arriba la depressió i no trobes sortida, vas en cercles i no trobes la manera d’expressar-ho.

¿I creu que el que li va passar té alguna relació amb les depressions?

— No és tan simple, no és causa-efecte. El que volia explorar és per què als 50 anys i escaig em va arribar la depressió. És la sensació de perdre’s i de trobar la manera de reflotar.

Al llibre gairebé mai menciona la paraula depressió. En una conversa amb el seu pare, ell tampoc en parla directament. Diu: “Aquella germana que està a l’ombra”. ¿Li hauria agradat parlar-ne més amb el pare?

— Sí, també he pensat si pot ser hereditari. Sé que el meu pare tenia molta por, molta ansietat, però feia grans històries. Jo tampoc utilitzo gairebé mai la paraula depressió. És més aviat por. Ella s’enfonsa, però aconsegueix reflotar. Crec que ara entenc millor el meu pare i la seva por. I és estrany pensar així sobre ell, quan era un home tan poderós. Pensar com estava d’espantat.

Ell també era un observador.

— Sí, i possiblement m’identifico més amb ell que amb la meva mare.

¿S’ha reconciliat amb aquella noia de 16 anys?

— Intento trobar-la i és complicat. Hem compartit un mateix cos, però tot ha canviat. M’agrada que la noia tingui veu i digui coses a la dona madura. No facis servir aquesta paraula, digues això o allò. Molta gent em diu què li diria a aquella noia si en tingues l’oportunitat, però no és tant què li diria jo com què m’ha de dir ella.

De fet, ella li recrimina que en digui novel·la del llibre perquè està parlant de vostè mateixa.

— Ha, ha! Sí. És un joc divertit. És un diàleg entre la dona i gran i la jove. I entremig hi ha la germana a l’ombra, que és l’ansietat però també la creativitat. És un llibre sobre diferents moments de la vida d’una dona. Em demanen per què no poso els noms de l'A. o del Claude, i és perquè no m’interessen les seves històries, m’interessa ella.

Escriure sobre el propi passat, tenint pares tan coneguts, ho deu haver fet tot més complicat. ¿Encara lluita per demostrar que és una escriptora seriosa?

— No. Quan vaig llicenciar-me me’n vaig anar a viure a Noruega i durant molt de temps em vaig guanyar la vida com a periodista i crítica literària. He construït la meva identitat com a escriptora fent de periodista i crítica literària. Soc econòmicament independent des que tenia poc més de vint anys. Quan vaig escriure el meu primer llibre tenia 31 anys i feia anys que ningú mencionava qui eren els meus pares. Però se’n va parlar fora de Noruega. Tothom té la seva pròpia càrrega, però em considero afortunada: puc viure d’escriure.