Algunes de les coses que em van ajudar a fer-me meu el català

BarcelonaQuan vaig començar l'escola, no sabia parlar català. Vaig néixer a Granada i, quan tenia tres anys, el meu pare va demanar a la feina poder treballar un temps a Barcelona. Ell havia viscut a Madrid des dels sis fins als divuit, així que m'imagino que enyorava la vida d'una ciutat gran. La idea era estar-nos-hi dos anys i llavors tornar. No sé si això ens convertia en expats; el cas és que, quan explico que la meva família és d’Andalusia, tothom, catalans i castellans, dona per fet que venien a buscar feina (suposo que ser classista i tenir prejudicis no té fronteres). Era l'any 1982 i, tot i que llavors hi havia escoles amb doble línia, els meus pares volien que aprengués català, així que em van matricular a una escola pública, laica i d'una sola línia catalana. Aquests dies he pensat en quins han estat els factors que, en el meu cas, van facilitar-me la integració i que van fer que el català hagi acabat sent la meva primera llengua: la que penso, la de creació i la que parlo amb els meus fills.

1) Uns pares generosos, respectuosos i lúcids, que van saber entendre què implicava la seva decisió de traslladar-se a viure a un lloc amb una cultura i una llengua diferents de les d'origen, fins i tot quan pensaven que seria una aventura temporal.

2) Com avui passa, jo també vaig tenir professores que em parlaven en castellà pensant-se que així em facilitaven les coses, però n'hi havia d'altres que tenien molt clar que, si elles no ho feien en català, no tindria l'oportunitat d'aprendre'l ni de practicar-lo enlloc més. La meva mare sempre explica que, quan vaig tornar de l'escola el primer dia, vaig cantar-li molt emocionada el Sol, solet i el segon, ja dominava La lluna, la pruna. És a aquestes professores a qui estaré sempre agraïda: per haver-me tractat amb respecte i sense paternalisme, i per haver-me donat la confiança i l'autoestima que calen per aprendre una llengua i sentir que tens dret a pertànyer a un nou país i a una nova cultura, quan no hi ha cap més vincle encara que t'hi arreli.

3) Els meus pares, al final, van decidir instal·lar-se definitivament a Barcelona, així que, quan em vaig fer més gran i vaig començar a llegir, els Cavall Fort de la biblioteca de l'escola em van obrir un món. Ot el Bruixot, Jep i Fidel, Jan i Trencapins o Sergi Grapes eren amics amb qui conversava en la meva nova llengua. Quan els meus fills van tenir edat, no vaig dubtar a fer-los subscriptors. I ara que ja s'han fet grans, ho he fet amb la meva fillola, perquè un projecte com aquest ha de seguir rebent tots els suports possibles perquè pugui continuar arribant a totes les biblioteques i escoles del país.

4) Quan vaig començar l'institut, una de les meves millors amigues era la Txell, amb qui havíem fet la primària plegades. Parlàvem en castellà, que era com ens havíem conegut, però amb la resta de la colla, i amb tothom, parlàvem en català. Va ser ella qui va proposar que féssim el canvi, perquè és una persona preclara i ja s'adonava amb catorze anys que no tenia cap sentit que dues persones catalanoparlants no parlessin entre elles en català. Se'ns va fer estrany dos dies, ara em sembla impossible que mai haguem parlat una altra llengua.

5) El naixement dels meus fills i la meva decisió de parlar-los en català va ser l'arrelament definitiu dels meus pares a Catalunya, que fins llavors havien pogut viure en castellà sense cap dificultat perquè, a diferència de mi, ells no van tenir la sort de trobar persones que no els tractessin com ruquets, i tothom els ha canviat de llengua sempre. Quan van néixer els nens, van adonar-se que havien de posar-se les piles i van apuntar-se als cursos del Consorci i a clubs de lectura de la Xarxa de Biblioteques, per aprendre bé la llengua dels seus nets. Que ells hagin pres consciència de la importància que tenia això per als nens i per a mi, no té preu. Entre nosaltres continuem parlant en castellà, esclar, però ara ells s'adrecen en català amb confiança i orgull arreu. Al Parlament de Catalunya, paradoxalment, cada vegada ho veiem menys, això.

6) Finalment, la meva carrera literària. Quan vaig començar a escriure vaig haver d'escollir llengua de creació i aquesta no només va ser una decisió personal, sinó també de responsabilitat col·lectiva i política, perquè m'agradaria que els infants nouvinguts a Catalunya continuïn tenint el dret de trobar les oportunitats d'aprenentatge i d'integració que jo vaig poder gaudir fa més de quaranta anys.