Coses que et passen quan deixes de beure alcohol
Després de passar-me dues setmanes a l’hospital a causa del covid, amb la pulmonia bilateral de rigor, vaig deixar de beure espirituosos. Primer perquè la mateixa naturalesa de la convalescència no ho propiciava, no en tenia ganes, i, al cap d’uns dies, recuperada la salut del tot, perquè vaig adonar-me que entre beure i no beure la diferència era mínima: no em calia per res.
Vaig adonar-me que portava bevent de forma mediterrània, és a dir, socialment i amb molta freqüència, els últims, com a mínim, trenta anys, això si no comptem les típiques melopees que s’enxampen, a mode de ritu pas, per sota de la majoria d’edat. El bevedor mediterrani no és considerat un alcohòlic amb tots els ets i uts, i, efectivament, no té res a veure la seva experiència dionisíaca amb la dels testimonis dramàtics dels bevedors que necessiten l’ajut d’associacions com la d’Alcohòlics Anònims, tot i que, també és veritat, en aquest assumpte i de cara a establir el tipus de consumidor d’alcohol que ets, potser el millor no és comparar-se amb els que beuen molt o moltíssim sinó fer-ho amb els que beuen poc, poquíssim o gens.
Apuntava al principi que, si més no per a mi, la diferència entre beure alcohol i no beure’n és mínima, en el sentit que segueixo tenint les mateixes cabòries de sempre però també trobant, a dos anys de complir-ne cinquanta, felicitat i pau als mateixos llocs, motiu pel qual em considero una persona tremendament afortunada.
L’alcohol es converteix sovint en una excusa que s’interposa entre tu i les teves emocions de manera que pots no acabar sabent si la felicitat que sents és genuïna, però, tampoc, la causa exacta o aproximada de tristeses o dolors (i em refereixo també al dolor físic, perquè la borratxera l’emmascara).
No és veritat que l’alcohol ajudi a la creació.
Quan fas desaparèixer l’alcohol d’entre tu i la realitat, al principi et sents una mica desemparat, però, superat el vertigen inicial, no et queda més remei que viure plenament, i això, viure amb tot l’equip i tal com ens temíem, no sempre és fàcil o agradable, però és millor.
Quan deixes de beure alcohol et desinfles, respires infinitament millor (i quan escric infinitament millor vull dir exactament això, la diferència és infinita), recuperes l’alè, les mucositats s’espongen, fas més bona olor, la pell es terça i se t’asseca menys i, quan aconsegueixes descansar, ho fas de veritat, per no parlar que no tenir ressaca és gloriós. Això pel que fa al que palpes sense necessitat d’analítiques que, com era de preveure, també milloren. Deixar de beure alcohol t’allibera, perquè com que pots conduir sempre que vulguis quan ho necessites engegues els motors, dius bona nit, adeu-siau i marxes, i moltes vegades es marxa per poder arribar al lloc on realment vols ser.
Quan deixes de beure alcohol la majoria de persones et pregunten que quan hi tornaràs.
Molts et miren amb suspicàcia perquè deixar l’alcohol és, d’alguna manera, abandonar la tribu, alliberar-se’n. Per a molts altres també acostuma a ser més còmode pensar que has deixat l’alcohol perquè ets un alcohòlic de llibre, un addicte, a pensar que el deixes a consciència, alegrement i sense cap tipus de dificultat, com és el cas.
I sí, és possible que moltes ocasions, trobades i reunions que abans suportaves, confonent embriaguesa amb felicitat, ara et resultin avorrides i que el que aparentava ser trepidant i arriscat ara resulti pesat i vulgar. Tot plegat cal aprofitar-ho per guanyar temps, temps que, contràriament al que empeny a fer la cultura de l’oci, no ha de servir per res més que per deixar-lo escapar, temps per no fer res.
Quan deixes de beure alcohol perds amics que ho eren perquè els seguies el ritme, i ells a tu, o perquè a mitges les copes surten més barates; no et dic ja si el que pagava eres tu gràcies a la típica generositat dionisíaca que mai vas entendre per què sempre queia de la teva part, mai de la de l’altre.
Hi ha una forma generalitzada de beure alcohol que tinc la sensació que és producte d’una forma masclista d’organitzar la vida dels altres. Però només és una sensació, un esbós, hauré de seguir pensant-hi.
Salut!