Quan el cotxe passa a ser una màquina rara

¿Com és que la resta de conductors no quedaven igualment paralitzats?

Fa poc el cotxe em va deixar tirada de nit, al carril del mig de l’autovia. Es va aturar de cop, en plena pujada, sense que jo tingués temps de reaccionar. No us hi vulgueu trobar. Una grua se’l va endur a ell i un taxi em va portar a mi fins a casa. Durant uns dies vaig fer servir el meu cotxe d’abans, més petit i de motor dièsel. Quan vaig anar a buscar el vehicle arreglat, em van atacar inseguretats per totes bandes. Em feia tanta por que es tornés a aturar en un lloc inoportú que vaig oblidar els automatismes i vaig intentar ser conscient de cadascun dels meus moviments, no fos cas que fes alguna cosa malament. El resultat és que el cotxe se’m va calar un parell de cops i que vaig tenir la sensació que havia desaprès a conduir. Una mica el mateix que quan vaig fer un curs de perfeccionament de natació, ara fa uns mesos: normalment puc nedar quilòmetres sense cansar-me gaire, però si algú m’està mirant i jo he d’estar pendent de les parts del cos que moc i de la forma com respiro, em canso al cap de quatre piscines i no m’ofego de miracle.

He trobat una escena similar en el primer dels textos de Rachel Cusk recopilats en el llibre d’articles Coventry (Faber & Faber, 2019), titulat Driving as a metaphor. L’escriptora va llogar un cotxe durant un viatge i el món de la conducció li va deixar de resultar familiar. No se sentia còmoda ni amb la mida del cotxe llogat ni amb el canvi de marxes ni amb res. Per primera vegada era ella la que avançava amb lentitud i feia perdre la paciència als conductors amb qui coincidia en l’espai i el temps. “Semblava que hagués oblidat com es condueix, o millor, el grau de responsabilitat que comporta conduir de sobte em va semblar ingestionable. ¿Com és que la resta de conductors no quedaven igualment paralitzats davant d’aquella constatació?”. En una carretera estranya i dins d’un cotxe estrany, qualsevol petit moment semblava contenir la possibilitat del desastre, de matar algú o de morir-se ella. “És com si conduir fos una història en la qual jo havia deixat de creure de cop i volta, i sense aquesta creença m’havia vist aclaparada per l’horror de la realitat”.

El meu remei per poder conduir de nou amb prou solvència va passar per deixar descansar el cotxe uns dies i, en tornar-lo a agafar, posar el pilot automàtic en lloc d’abocar-me a la conscienciació excessiva i paralitzadora. Si no em fixava en la manera com conduïa, sabia conduir tant com sempre.

Si em pregunten com estic, responc si volen una història o la veritat

Un altre dels articles inclosos en el recull Coventry es titula Aftermath: posteriorment aquest text va créixer fins a convertir-se en un llibre sencer sobre el matrimoni i la separació (publicat per Les Hores en català, amb el títol Seqüela, i per Asteroide en castellà: Despojos). L’article comença com el llibre: “El meu marit i jo ens hem separat fa poc, i en unes quantes setmanes la vida que havíem edificat s’ha desintegrat, com un trencaclosques que hagués quedat reduït a una pila de peces escantellades”. De fet, l’article tal qual és el primer capítol de Seqüela. “El meu marit opinava que l’havia tractat d’una manera monstruosa –escriu Cusk–. Una opinió inamovible: tot el seu món en depenia. Era la seva història, i jo, en aquells darrers temps, no suportava les històries. Si algú m’hagués preguntat quina catàstrofe havia caigut damunt de la meva vida, hauria contestat si volien una història o la veritat”. 

Història i veritat. Vet aquí una relació clau a l’hora d’escriure. Si la història que escrius no respecta la veritat, si no la representa, ja has begut oli. El lector deixarà de creure en allò que li expliques de la mateixa manera que Rachel Cusk –de qui ara estic llegint L’altra casa, també a Les Hores– va deixar de creure en la conducció. I el llibre en qüestió el deixarà tirat a mitja lectura.