Crear per destruir i destruir per crear

Amb el seu primer volum de poemes, Fonaments corcats, Llucia Serra va merèixer el XXXIX premi Bernat Vidal i Tomàs, un dels guardons més prestigiosos del nostre panorama literari. Ara aquest bateig de foc –que no té res d’improvisat, ja que fa anys que l’autora el treballa– ha vist la llum a la preciosa col·lecció Ossos de sol del segell calongí AdiA Edicions. El resultat és un magnífic volum que explora el xoc violent, i riquíssim pel que fa a les energies que desprèn, entre el fet de crear i el fet de destruir com a vasos comunicants d’un procés idèntic. És a través d’aquesta confrontació entre dos bàndols brutalment enfrontats que la veu lírica basteix el discurs del llibre: amb la consciència absoluta que amb els mots carnals que fa servir està construint universos que orbiten al voltant de l’extinció com a realitat indeturable. Aquesta dicotomia arquetípica de ressons eterns és la que alimenta el motor que fa avançar unes pàgines vibrants farcides de poderoses imatges que oscil·len entre l’abstracció de cosmogonies platòniques i la fisicitat extrema dels cossos i dels seus espurnejos fisiològics. I és que Fonaments corcats de Llucia Serra és un nou i excel·lent capítol de les poètiques del cos, o de poesia mòrbida com a mi m’agrada anomenar-la i com l’he anat estudiant i comentant els darrers lustres.

La poeta també fa servir diferents modalitats de personatges que es mouen en dos plànols dimensionals: el macro contra el micro. Per una banda, fa referència a un seguit de figures de la mitologia grega –posant especial èmfasi en les femenines (des de la Medea que va fascinar Pasolini fins a Persèfone o Nix, que també va ser explorada per Joan Duran en un poemari del mateix nom)– per després aprofundir en una criatura tan microscòpica que és invisible als nostres ulls i que, tanmateix, posseeix l’infinit do de devastar d’una manera lenta però decidida. Aquest ésser d’extinció és, en efecte, el corc. Gràcies a tals protagonistes es plantegen dubtes de to existencial: no són pas l’escriptura o poètica l’acte amatori corcs que ens consumeixen? 

Si Maurice Blanchot parla de l’escriptura de Franz Kafka talment una antiescriptura que sublima una vida consagrada a la literatura i, al seu torn, Herman Melville desenvolupa l’antiescriptura de Bartleby talment una escriptura a màxima potència a partir de reversos obscurs, Llucia Serra eixampla el camp de batalla de la paradoxa per perpetrar uns poemes que van a l’arrel, que sacsegen i que segellen la destrucció com a acte suprem de creació i viceversa, concepció que lliga amb els imaginaris de Josep Palàcios o de Chantal Maillard.