Paula Solanas Alfaro: "Criticar el model dels 'unicorns' com Glovo no vol dir anar en contra de la innovació"

BarcelonaPaula Solanas (Barcelona, 1993) porta més de set anys dedicant-se al periodisme econòmic a l'ARA. Fins fa uns mesos era la responsable de la informació relacionada amb el món de l’emprenedoria i la tecnologia, cosa que li ha donat un ampli coneixement del món start-up a base d’històries i entrevistes, que ara es materialitza en el seu primer llibre, El Club de los unicornios: Glovo, Cabify, Jobandtalent e Idealista (Península, 2023). La precarització dels treballadors d'algunes d'aquestes plataformes és gran part de l'engranatge que les ha propulsat per convertir-se en unicorns –empreses valorades en més de mil milions d'euros–, i les seves històries són el fil conductor del llibre de Solanas.

Al llibre fas un retrat molt concret de l'emprenedor típic. Com el descriuries?

— El retrat de l’emprenedor, sobretot quan es miren les empreses que hi havia en aquell primer club de l’unicorn dels Estats Units, està clar que és un home blanc, de carrera tècnica i que ve d’una posició força acomodada i que, alhora, s'envolta d’altres homes per crear els seus projectes. Tenim diverses històries de companys de classe o de feina que tenen una gran idea, per a la qual van a buscar diners a fons de capital risc liderats també per homes de mitjana edat.

Hi influeix la classe social?

— El tema de l’origen social, tot i que en les empreses que surten al llibre hi ha diferències, incideix molt en el fet que un es visualitzi sent empresari, perquè ho has vist a casa, perquè has estudiat en una escola de negocis on se t’ha parlat d’aquest tipus de referents. També perquè al sector abunda el que s'anomena family, friends & fools (família, amics i ximples), que acostumen a ser els primers inversors, i això implica que aquesta família i l’entorn ha de tenir un patrimoni una mica important per poder arriscar diners. És evident que si vens d'una posició acomodada tens una xarxa de seguretat i molt interioritzada aquesta idea que si fracasses et pots tornar a aixecar. I, en aquests casos, aixecar-te sempre serà més fàcil, perquè la xarxa de contactes que hauràs fet per crear el teu projecte t’ajudarà a trobar feina en un altre lloc. No oblidem que el tema dels fracassos també s’ha convertit en un currículum: fas una empresa i potser no te'n surts, però això demostra que tens aquesta ambició i aquesta xarxa en l’àmbit emprenedor. 

Les empreses de les quals parles a El Club de los unicornios, totes excepte Idealista, tenen en comú una part fosca en termes laborals. És gràcies a l’explotació dels seus treballadors que han arribat a ser unicorns?

— A les empreses d’aquesta economia de plataforma se’ls ha preguntat si podrien existir si mantinguessin els seus treballadors com a assalariats en comptes de com a autònoms, i no hi ha dubte que amb els marges tan escassos que té aquest model de negoci és difícil pensar que seria viable. Al final, aquest model els ha permès fer una expansió i créixer a un ritme impensable. Glovo va tenir uns anys en què setmana a setmana s'obria a nous països, i va arribar a mercats com Ucraïna, el Marroc, Kènia… Tenir un model en què és tan fàcil entrar com a treballador i que mantenir-hi una relació laboral quedi fora del contracte ha facilitat que ara siguin com són. 

El cas dels riders de Glovo ha estat, segurament, el més mediàtic dels quatre. Com justifiquen ells aquestes praxis, que han arribat a portar a la mort alguns dels repartidors?

— Crec que ells estan realment convençuts que el que estan fent té un impacte social positiu, i els seus fundadors creuen en aquest model com a nova concepció del treball. Un model en el qual tots tenim múltiples fonts d’ingressos i podem ser més flexibles i gestionar-nos el temps com vulguem. Per tant, no consideren que això sigui precarietat, sinó un sistema que permet a les persones tenir una feina que, fins i tot ells ho diuen, potser no serà la feina de la seva vida, però sí que pot resoldre un moment personal concret. 

No oblidem que estem parlant de quatre empreses reals. Has pogut contactar amb elles?

— He contactat amb totes elles, ho vaig fer quan encara estava escrivint perquè volia donar-los l'oportunitat de contestar a moltes de les afirmacions que es fan en el llibre. Però em vaig trobar amb una cosa, que ja m’hi he trobat durant aquests anys seguint aquestes companyies per al diari, que és un cert hermetisme i dificultat per obtenir segons quines respostes. Cabify va decidir no participar al llibre, i hi té tot el dret, però les altres van contestar qüestionaris per escrit. Òbviament, a mi m’hauria agradat que m’haguessin concedit entrevistes en profunditat amb els seus fundadors, crec que hauria pogut aportar més material de qualitat.

Els testimonis han sigut fàcils de trobar?

— Al principi els treballadors eren més invisibles, però va arribar a un punt que van sortir plataformes com RidersXDerechos i altres associacions que han fet pressió i s'han sindicat. Per exemple, en el cas de Glovo ja hi ha sindicat per als treballadors del supermercat. Hi ha hagut una consciència més gran de voler fer soroll. Ara bé, moltes de les històries que surten al llibre són amb noms falsos, sobretot en el cas de persones que han treballat a la part de les oficines, perquè no deixa de ser un sector petit i tenen por de rebre represàlies. 

Com deies, molts d’ells són gent que van començar a treballar en aquestes plataformes en moments de necessitat. S’aprofiten d’això, aquestes empreses?

— Sí. En el cas de Cabify hi ha hagut molt el perfil del conductor que és més gran de 50 anys i està a l’atur, que no trobava feina i li costava encaixar en aquest model... Però les mateixes empreses han fet d’això el seu missatge, per a ells és una qüestió de responsabilitat social corporativa, com Glovo, que diu que dona feina a persones dels marges de la societat. Han venut molt que en aquestes feines contractaven persones més grans de 50 anys, o persones migrants que feia poc que havien arribat. I Jobandtalent igual, no deixa de ser una aplicació que et permet encadenar molts contractes com a ETT en diferents empreses. I a una persona que no té una estabilitat laboral vendre-li aquesta concatenació de minifeines és molt fàcil. En el cas de Glovo, el problema que persisteix amb els comptes rellogats també et demostra que hi ha una situació de vulnerabilitat per a aquestes persones migrants sense papers, i que els suposa una sortida fàcil. Però al final això genera la desprotecció que hem vist, tot i que en alguns casos s’acabés pagant a les famílies la part de l’assegurança a la qual Glovo no estava compromesa. Hi va haver un repartidor nepalès –i després n’hi ha hagut d’altres– que va morir fent servir un compte que no era el seu.

Criticar tot això és anar en contra de la innovació?

— Ells estan convençuts que estan a la banda bona de la història. En moltes d’aquestes empreses hi ha una part important dels departaments de polítiques públiques que s’han dedicat a fer de lobi; Glovo, per exemple, ha trucat a moltes portes de ministeris, i fins i tot formen part d’associacions d’empreses digitals que pressionen per aquest tipus de canvis perquè creuen que moltes de les regulacions que s’han fet per limitar el seu abast són per anar contra la innovació. Però criticar aquests models no vol dir anar en contra dels avenços, ni ser un ludita ni res d’això, no implica renunciar a la tecnologia com a tal. 

Tot plegat és un problema de manca de regulació?

— El tema és que la regulació ha anat a un ritme molt més lent del que han avançat les coses. La llei rider, per exemple, no es va aprovar fins al 2021, i el 2016 jo ja vaig començar a escriure de Glovo al diari, i segurament ja se n’havia escrit abans. Per tant aquestes empreses van tenir molt temps per fer servir models que després a la llarga s’ha vist que no eren del tot compatibles amb la llei. El cas de Cabify i totes les anades i vingudes amb la regulació de les VTC n'és un altre exemple. Segurament amb uns marcs més clars i unes empreses que després compleixin aquests controls seria més fàcil, o almenys no s’arribaria a situacions extremes com les que hem vist. 

Empreses que després compleixin, dius. Glovo, per exemple, ha acatat la llei rider?

— Ells defensen que amb la llei rider sí que van canviar el seu model i que ara el rider és lliure de decidir quan treballa, i fins i tot van intentar el tema del multiplicador, que es poguessin fixar preus diferents, però va sortir malament. Al final el que haurem de veure són les sentències i les sancions que els arriben per aquest model que utilitzen. De moment està sent una batalla de la Inspecció de Treball contra aquesta empresa a base de sancions, que crec que ja s’han convertit en una partida més del seu pressupost. 

Dius que Idealista és un altre cas. Quin? 

— Idealista és una empresa molt més antiga i que actua en un sector molt sensible. Expressa unes opinions i uns posicionaments molt contundents sobre el sector immobiliari, també és un actor implicat i, per tant, no pot actuar del tot com a plataforma neutral. De tota manera, les investigacions que han examinat aquests comportaments no han determinat que Idealista faci una funció d'apujar els preus dels pisos, però des de les plataformes pel dret a l'habitatge sí que s’ha qüestionat el fet que aquestes plataformes creïn una expectativa de preu, perquè acaba fent que els propietaris intentin apropar-se als preus que diu la plataforma, de manera que l’oferta comença molt més amunt. S’ha convertit en una màquina de generar informació sobre el món immobiliari, i el posicionament dels seus fundadors a les xarxes socials també ha contribuït a algunes d’aquestes controvèrsies. 

Al llibre també parles del paper dels mitjans a l’hora de blanquejar aquest sistema emprenedor. Com ho hauríem de canviar?

— En cap cas la intenció és fer una crítica a la nostra feina, però sí que és veritat que el sector start-up es ven molt bé, va molt bé per fer un article, perquè generalment els emprenedors tenen un discurs molt ben estudiat, s’ha fet un tipus de comunicació molt específica. Això també ha permès que certes coses passin per alt o que la gent quedi enlluernada per discursos que, fent servir moltes paraules en anglès, aconsegueixen vendre molts projectes com a garants de la innovació, tot i que després al darrere hi hagi altres coses. Però la idea ha de ser que igual que fiscalitzem empreses grans també podem fiscalitzar aquests projectes.

Parlem de futur. ¿El model empresarial de les properes generacions va cap a crear un Silicon Valley a casa nostra?

— No sé si estem perdent la perspectiva: són negocis digitals però no deixen de ser petites empreses. El teixit empresarial de Catalunya està format per pimes de pocs treballadors, i moltes vegades això és el que és una start-up, i potser estem girant cap a una retòrica en què es vol vestir la pime amb aquest embolcall de start-up. Al llibre també s'explica que hi ha altres maneres de fer servir la tecnologia i d’organitzar una empresa tecnològica: hi ha cooperatives que es dediquen a fer softwares o que tenen aplis per portar-te el menjar a domicili. Això et demostra que hi ha altres maneres d’organització empresarial que no passen pel que ara és més habitual veure en les tecnològiques, i que pot funcionar.