Els cucs invasors podreixen la poma

Els somnis, les esperances i la resistència dels que no encaixen en un món intolerant amb la diferència són tres dels eixos de la nova novel·la de Paul Harding (Beverly, 1967), Un altre edèn. Inspirada en uns fets reals del 1912 a l’illa de Malaga, davant de la costa de Maine, la novel·la de Harding també és una història de racisme i gentrificació turística a l’illa de les Pomes –dita així en homenatge als arbres que van plantar el 1873 la primera parella que s’hi va instal·lar, Benjamin Honey, que havia estat esclau, i Patience, la seva dona irlandesa–. Cent anys després, els descendents dels primers pobladors encara hi viuen, pobres i afamats, però feliços i protegits, fins que són assetjats per les autoritats del continent, la gran civilització que vol fer neteja ètnica. Harding transforma la crònica historicista en poesia fragmentària. Per desgràcia, no busca el desafiament estètic, té un estil de prosa una mica antiquat i un simbolisme bíblic feixuc (la narració descriu la vida quotidiana dels illencs, però comença amb un diluvi digne de Noè). Amb tot, però, la narració és sòlida i s’adapta a les normes del gènere de la novel·la històrica.

La trama està ambientada als EUA de principis del segle XX, quan els prejudicis contra els negres i els mestissos es tapaven amb l’etiqueta de veritats científiques. Els nouvinguts mesuren els illencs amb cinta mètrica i regles de metall com si fos un experiment, amb menyspreu i superioritat: els miren com si fossin d’una espècie diferent de la humana. A causa de les lleis de segregació, la majoria de negres eren considerats dèbils mentals. Com si la barreja de races i de sangs no pogués produir res més que imbècils, idiotes i degenerats. Els defensors de l’eugenèsia —polítics, promotors immobiliaris, darwinistes, etc.— donen el tret de sortida a la tragèdia dels habitants de l’illa de les Pomes.

Repulsió visceral cap als negres

L’arribada intrusiva de Matthew Diamond, un missioner i mestre d’escola jubilat del continent que ensenya moltes coses a la mainada de l’illa de les Pomes, és una arma de doble tall: a banda d’idealista, és un racista de manual, un supremacista blanc, i sent una repulsió visceral cap als negres —només salva a Ethan Honey, un nen d’ulls verds i cabells llisos que a qui pot fer passar per blanc i fomentar-li el talent artístic a Massachusetts–. Diamond pensa, amb condescendència, que l’estat ha d’intervenir per salvar els illencs. Potser el que li manca a Un altre edèn és més l'interès de Harding pel lloc i per la comunitat que ha construït que no per les reaccions del món exterior ni pel desterrament causats pels poderosos. Quan comencem a llegir un drama interpersonal, l’autor de seguida interromp l’escena per descriure onades i cabanes.

El tema sempitern de la intolerància —i els interrogants sobre si durarà pels segles dels segles, si els diferents han de ser considerats inferiors, si han de ser privats de dignitat— sobrevola Un altre edèn des d’un punt de vista més cristià que moral o filosòfic o antropològic. La poma aviat es podrirà amb els cucs invasors; una mica semblant al que passa narrativament. La prosa recarregada i la trama defectuosa fan de la novel·la una seqüela de la Bíblia: Paul Harding estableix molts paral·lelismes entre Esther (l’àvia d’Ethan, un dels personatges més interessants i menys explotats, ja que sovint la trobem fumant en un balancí) i Moisès, els habitants de l’illa i els hebreus en el desert, el gran diluvi i l’arca de Noè amb les inundacions... Un llibre entretingut per als amants de la literatura històrica basada en fets reals i per als lectors a qui no els importa llegir una novel·la com qui assisteix a una classe magistral.